D. Estruch: ‘Després d’una experiència així, tornes amb el cos però no amb el cap’

Un divendres, 1 d’abril, es va començar a gestar un moviment de voluntariat que pretén ajudar als refugiats, asilats a camps fugint de la guerra: l’Associació Ajudem Ayudamos Help. David Estruch forma part del nucli dur. Va ser el primer en viatjar, juntament amb una companya, a Grècia, on van acostar-se als camps de refugiats. Des d’aquell moment, la seva vida gira entorn a salvar vides, i no només degut a la seva professió, infermer, sinó que utilitza aquesta feina i la seva voluntat per ajudar a aquells que ho necessiten. Dijous passat van organitzar un sopar solidari a Enovin, i ens vol explicar com va anar i com han anat aquest pocs però productius mesos de convivència amb els refugiats. 
.
Revista de Ripollet: El camp de refugiats d’Eko està sent desallotjat, i estan detenint a voluntaris. Què està passant?
David Estruch: Han retingut unes hores a 15 voluntaris catalans, però ja estan bé. Simplement, s’estaven acomiadant dels refugiats, perquè aquestes situacions t’apropen a la gent física i emocionalment, es fan lligams. S’han carregat Eko d’una tacada.
RdR: I ara, on aniran?
D.E.: A un camp militaritzat que es diu Vasilika. Allà precisament hi ha una família kurda amb qui passàvem tots els dies junts. Però em sembla fatal, han desmantellat Eko sense tenir un espai en condicions on traslladar-los.
RdR: Quina és la teva experiència com a voluntari?
D.E.: Vaig anar amb la meva dona i la meva filla a Tailàndia el Nadal passat. Vam estar tres setmanes fent de voluntaris, col·laborant a escoles, jugant amb els nens, preparant tallers, vaig impartir cursos de primers auxilis als professors, i arrel d’aquí se’ns van despertar les ganes de seguir ajudant. Fa dos mesos, veient la situació dels refugiats, vaig decidir marxar cap allà, ho necessitava. Després van venir la meva dona i la meva filla, que va ser la voluntària més jove del camp d’Idomeni. Per aquest motiu vam crear l’associació.
RdR: Com vau veure la situació, especialment a Eko, que és una benzinera?
D.E.: Les famílies de refugiats, que anaven en autobús, van abaixar-se abans d’arribar a Idomeni: tenien por. Van plantar les tendes a l’estació de servei i van instal·lar dutxes i lavabos. Gràcies a l’ajuda dels voluntaris s’ha desenvolupat una escola pels nens i una Ekokitchen, on es reparteixen 1500 racions d’aliments al dia. També es va crear una botiga de tes, una beguda molt arrelada a la seva cultura, i un espai només per dones on es feien les ungles i anaven a la perruqueria.
RdR: Vau veure indicis d’esperança?
D.E.: L’esperança mai s’ha de perdre. Tot i estar vivint a un camp de refugiats, la gent era feliç, s’ho passava bé, els nens jugaven i reien, tot el dia envoltats de voluntaris. Un dia, vam anar a un camp militaritzat que queda just darrere d’Eko, i no tenia res a veure: tot eren cares series, nens tristos, molt diferent.
.
RdR: Què passa a aquests camps militaritzats?
D.E.: Passa que són com camps de concentració oberts. Ells poden entrar i sortir, tenen tendes grans, dutxes, i els omplen la panxa tres cops al dia, cosa que no vol dir alimentar, a més de rebre atenció sanitària només durant una hora al dia per tots. Crec que les coses es poden fer d’una altra manera. A més, em fa l’efecte que aquests camps no seran pegats, seran camps perpetus. Em sento molt decebut per com estan actuants els països. No em puc creure que això estigui passant al segle XXI.
RdR: Amb quina sensació es torna a casa?
D.E.: La sensació és que en dos mesos la vida ens ha canviat molt. El pitjor moment és quan tornes, que et sap molt greu no poder ajudar-los més. Penses què serà d’ells, qui els farà les cures que jo els feia. Et sents malament sobretot perquè els aprecies.
RdR: Cal un intens treball de conscienciació?
D.E.: Sí, crec que a nivell personal, aquest tema ens poc tocar la fibra, però a nivell general em sembla que la gent es mou en massa per temes com el futbol, i després fem una concentració a la Plaça Sant Jaume pels refugiats i es pot comptar que som molt pocs. Crec que hi ha massa conformisme. Ens quedem amb el “mentre no em toqui a mi…” Hem de demanar als nostres governants que canviïn aquestes polítiques tan radicals, que és gent que fuig de la mort, persones que vivien molt bé però que es van trobar amb una guerra, una guerra amb la que molts països es beneficien.
RdR: I al sopar, vau reunir gent?
D.E.: En la mateixa línia, m’esperava fer ple. Potser hem fet poca difusió i som poc coneguts. De moment, només ens movem pel Facebook.
RdR: Què necessiteu per continuar endavant?
D.E.: D’entrada necessitem diners per seguir pagant els aliments que es reparteixen als camps, i per això farem socis perquè pugui entrar un flux constant de diners. D’algunes associacions estem recollint diners, anem fent poc a poc.
El 27 de juny marxarem un altre cop, i per això també recollim productes higiènics, com sabons o suavitzants.
.

Tres fronts
Tres, com els nombre de camps de refugiats que han visitat, són els fronts d’actuació de l’Associació -pròximament, ONG- Ajudem Ayudamos Help.
La primera forma d’ajuda és a través de l’actuació in situ als camps de refugiats, amb assistència sanitària, aliments i higiene.
La conscienciació social és un altre dels fronts. Mitjançant xerrades i concentracions, cal arribar a quanta més gent millor.
Per últim, volen demanar als nostres polítics que canvïin les seves polítiques. David Estruch va fer una petició a través de change.org: “volia recollir firmes perquè Puigdemont desobeís al govern espanyol per poder acollir refugiats, i fer-ho servir d’excusa perquè Catalunya tingui la seva pròpia política migratòria”.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*