Joan Carles Mompel ‘Els refugiats s’estan desesperant perquè no tenen futur’

Joan Carles Mompel ja està preparant el seu proper viatje al Nepal, però res de turisme. La seva intenció és ajudar a construir una escola per a nens cecs afectats per un important terratrèmol. Mompel porta tatuada la paraula ajuda als gens. En 1999 va cofundar Acció Solidària i Logística (ASL). Amb la crisi dels refugiats van començar a centrar esforços a Lesbos i per ben poc no va viatjar a millorar les vides d’aquesta gent necessitada. Però no oblida als refugiats i des d’aquesta primavera es va unir al grup de suport als refugiats de Ripollet aportant la seva experiència.
Revista de Ripollet: Volies marxar a Lesbos a ajudar als refugiats. Perquè no vas anar? 
Joan Carles Mompel: Des del moment que el govern grec va fer-se càrrec dels refugiats, els va instal·lar en els camps de refugiats, no vaig veure necessari anar. Membres del grup si que van decidir marxar. Jo, amb la fredor, vaig pensar que no tenia que fer-li la feina a cap govern, malgrat que s’hauria d’ajudar a aquesta gent que està molt tirada.
.
RdR: Com les ajudàveu des de l’ASL?
JCM: Al febrer van començar a arribar a Lesbos totes aquelles persones que sortien de la costa turca en embarcacions molt petites, i malgrat que eren poc més de set quilometres de viatge les embarcacions eren molt deficients. Arribaven al nord, al far de Korakas, on la costa és molt accidentada i baixar de l’embarcació un perill. Nosaltres estàvem allà per intentar ajudar-los a desembarcar. Després els transportàvem en un vehicle fins a un punt de recepció on estaven altres organitzacions que els instal·laven.
RdR: Però l’illa comença a quedar-se sense espai.
JCM: Fem una mica de cronologia. La gent arribava a Lesbos i fins que no es va tancar la frontera amb Macedònia no hi havia cap problema. La gent que venia generalment tenia recursos, molts agafaven un taxi i s’anaven a l’aeroport. El problema va arribar quan van tancar la frontera, quedaven retinguts i s’havien d’esperar a veure que passava. Es quedaven tirats. Va ser en aquest moment quan vam començar a treballar però arriba un moment en que el govern grec, per mandat de la Unió Europea, decideix que aquestes persones han d’estar totes controlades en un camp de refugiats i comença a habilitar pavellons, naus industrials en desús i a muntar tendes per donar una resposta.
.
RdR: Llavors us traslladeu també a Idomeni.
JCM: Des d’Acció Solidària i Logística vam voler enviar també un equip a Idomeni, on s’havia creat un embús. Allà la nostra feina va ser donar més comoditat, aportant més tendes i després vam veure que estaria bé donar menjar fresc i vam muntar un sistema d’alimentació.
RdR: Sembla que hi ha una diferència llavors entre el tracte que donen els grecs i el seu govern.
JCM: El que nosaltres hem experimentat des d’allà és que molts ciutadans grecs si que ajuden als nouvinguts i als refugiats, però no tothom vol ajudar. El govern el que fa ara és enviar el  missatge que és pot contenir a aquests refugiats. Però l’únic que fan es treure de la vista del públic tota aquesta gent. Perquè, per a ells, si un problema no es veu és que no existeix, malgrat que és mentida.
RdR: Així els refugiats potser se senten com objectes que ningú sap on posar?
JCM: Exactament. Quan van bloquejar la frontera amb Macedònia encara estaven lliures. Ara que passa? Que tot i estar lliures, perquè poden entrar i sortir, estan afinats als camps. Ara estan en aquests llocs tancats sota una mena de règim. Nosaltres, des de l’ASL, intentàvem crear bon ambient. Ara trobem que la gent s’està desesperant perquè no tenen futur.
RdR: A la nostra societat hi ha molta desconeixença del que està passant?
JCM: Ens hem tornat molt egoistes, i només pensem en nosaltres, i com a molt en la família i els més íntims. Sovint escoltes: “És que no m’he assabentat, no se res”. Però quan aquestes notícies surten no els hi fas cas.
RdR: Des de que vas entrar al grup de suport de Ripollet com notes a la gent del poble?
JCM: No vull ser massa crític, però Ripollet té un problema, és poc solidari. Però com una gran part de les grans ciutats. Jo faig un barem personal, quan fas activitats en pobles més petits la resposta de la ciutadania és més gran. Hem fet bosses per recollir diners per als refugiats i per exemple dissabte al matí vaig estar en una parada per vendre-les. En un parell d’hores no vaig vendre ni una.
RdR: L’Ajuntament posa mitjans però la gent no està responent.
JCM: Això mateix. L’ajuntament, per part de la seva regidoria, està ajudant i molt. Ajuda molt aquest canvi polític perquè, si més no, et dona ganes de seguir fent coses, perquè et trobes una mica més recolzat.
RdR: Com es podria aconseguir una major implicació ciutadana?
JCM: La informació i la divulgació és fonamental si volem canviar la mentalitat. Jo sóc del criteri que si jo estic relativament bé i puc ajudar als altres en un moment determinat em podran ajudar a mi. Cal treure’s de sobre aquest egoisme i aquest personalisme de primer jo, després també i si sobra alguna cosa no te la donaré perquè no et conec de res. Si canviem aquesta mentalitat tot funcionarà molt millor.
.
Després de Grècia, viatge al Nepal   
L’ONG Acció Solidària i Logística es dedica a proporcionar suport tècnic, formatiu i logístic a organitzacions i comunitats de països en vies de desenvolupament. I és seguint aquest objectiu que Joan Carles Mompel viatjarà el mes vinent al Nepal “perquè l’any passat va haver un terratrèmol i una bona part del país va quedar sota les runes i encara estan així”,  l’objectiu concret serà “la reconstrucció d’un allotjament i una escola per a nens cecs que hi ha a 70 quilometres de Katmandú”. Recordem que tothom pot col·laborar amb el grup de suport als refugiats de Ripollet.
Hi podeu contactar a través de refugiatsripollet@gmail.com i al Facebook Plataforma Persones Refugiades Ripollet.
.

1 Comment on Joan Carles Mompel ‘Els refugiats s’estan desesperant perquè no tenen futur’

  1. Gracias Joan Carles por ayudarnos a abrir los ojos. Realmente es cierto. Somos cómodos y egoístas. Cuando recibimos malas noticias de otros llega un momento que desconectamos y preferimos ignorarlas. Pero un día tu vida da la vuelta y eres tú el que estás al otro lado…

Leave a comment

Your email address will not be published.

*