Veus: Ripollet poble
Bona tarda Pius… No he pogut contactar telefònicament amb tu i per això et faig aquest correu. Ripollet segueix essent poble, amb els seus inconvenients… però amb tots els seus avantatges: ens coneixem molta gent i molts de nosaltres no volem renunciar a tot allò de bo que aporta “ésser de poble”. Entre les coses bones hi ha que fa perdurar l’amistat i nosaltres l’hem de cultivar, oi?
Hola Lluís. Vaig voler contestar-te al teu email immediatament després de rebre’l, però mentre ho estava fent, vaig creure que l’assumpte era quelcom prou important i transcendent, i que podia implicar a moltes persones de Ripollet, per el que vaig estimar-me més fer-ho, extensament i en “obert” a totes elles, perquè estic segur que el teu criteri és més estès del que es veu. Per això és que em permetràs que comenci a contestar-te per les teves darreres paraules. Crec que és difícil en la societat actual, i potser no tant en el nostre Ripollet, fer perdurar l’amistat i encara més cultivar-la, però al menys, que no sigui per no intentar-ho, més ben dit, que flueixi amb la normalitat que es val aquesta “rara avis” que és aquest sentiment, l’autèntica amistat. Aquella que ve, neix en aquells anys de la infantesa, creix i s’allarga en la joventut, i progressa a mesura que ens fem grans i ens adonem del molt important que és i del molt que li devem i ens dóna aquella amistat. És difícil trobar noves amistats quan ja ets gran, però és molt gran veure com aquells amics perduren amb el pas del temps i per desgràcia ets més conscient si per desgràcia els perds en la sobtada mort d’un d’ells. Tot això t’ho diu un d’aquells supervivents d’aquell Ripollet de pagès, que es va convertir en ciutat dormitori de la floreixent ciutat de Barcelona als anys seixanta. Aquell Ripollet que tenia, vinyes i secà; quatre fàbriques mal comptades, i que llurs carrers eren de terra i a on els nens encara podíem jugar-hi a la sortida d’escola, dels ‘Hermanos’ o dels ‘Nacionals’. A on sols quatre cotxes es deixaven veure, el del Sr. Selva, el del Sr. Padró i el del Doctor Vives. A més dels camions dels recaders, en Roca o en Nonell. El Ripollet del tres cinemes: Cot, Coliseum i Centre Moral. De l’obligada missa de diumenge abans d’anar a veure el futbol o el basquet a la pista del Centre. És per això que vull dir-te el què a lo de ser poble. Abans érem poble, quan tu i jo érem petits, adolescents, joves fins i tot quan érem acabats de casar, però de cop el poble es va tornar ciutat. Perquè ho dic? Per què en aquells temps tothom sabia qui eres, de cal Xic Benet, de can Pesseta, de can Gassó, de cal Boter, cal Fusteret… Ja fa temps, anys i anys, la majoria de les persones de Ripollet passa pel costat teu com si passes pel costat d’un arbre, d’un pal de llum, i no per què no et coneguin, per què hem deixat de ser el poble per convertir-se en gent del poble. És gent d’arreu que va aterrar a aquell poble de sis mil habitants i el va fer créixer, però que va perdre aquell esperit de poble a on tots érem coneguts, per lo bo o per lo dolent.
D’aquell poble què en queda?… Gairebé ni les cases. Per sort hi ha persones entestades a recuperar costums, tradicions, festes tradicionals… i per això us admiro, davant i en dura lluita amb aquestes mateixes que s’ imposen sovint per la mínima, Rocio, Feria de abril, Pilarica i altri… Encara no he sentit mai al carrer Maragall tota una nit de sardanes, de cantants catalans fent valer la nostra llengua com autòctona i pròpia i estimada que ens és. Has pensat mai que passaria si al parc del carrer Maragall el vostre grup i d’altres de d’altres poblacions féssiu una trobada de música i folklore català? No és, no som poble, o és, som un altre poble? Potser volem recuperar aquell espai que ens feia poble, des de, la nostra llengua, costums, tradicions, identitat, edificis, espais, llocs, records, eines i màquines, molins paperers i negocis familiars, fusters i paletes, carnissers, flequers i llauners… Som el que som, el que el temps ens ha fet esdevenir. Una amalgama de cultures, costums, races, idiomes i llengües. És bo? Et, ens diran que sí, però cadascú tenim el nostre propi criteri en comparar aquell vell Ripollet i el nou Ripollet de 37 mil ànimes. Una abraçada Lluís.
M’agradaria aprofitar aquest moment, per retre el meu reconeixement a dues persones, a més del fet al meu amic, en Lluís Miró, per la seva implicació personal i dedicació a recuperar aquell Ripollet que gràcies a ells mai es perdrà. Un, en Pere Padró, per recuperar, costums, tradicions, edificis, imaginari, i… dos, en Josep Teruel, un senzill i per molts desconegut però gran home, que és sempre a la recerca, de manera altruista i il·lusionada, de qualsevol vestigi escrit de la història local des de la base de tota societat, les famílies, i en aquest cas, les de Ripollet.
Gràcies per llegir-me.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.