Veus: Obscenitats
És possible que el curs que ve apunti al meu fill petit a l’equip de futbol de l’escola. Des de fa dies ens ho demana, però com que encara no té cinc anys no el podem inscriure. De totes maneres, no hi ha pressa, ni per ell ni per nosaltres, doncs el futbol no és, precisament, un esport que a casa ens cridi especialment l’atenció. Gairebé diria que el defugim; no tant com esport si no com a quelcom que fa que les persones perdin el seny i l’oremus. No negaré que a vegades jo també m’he organitzat el vespre per poder veure ni que sigui la meitat d’un partit de futbol per la tele, que m’he alegrat quan el Barça ha guanyat un partit que el fa passar a una nova eliminatòria o quan ha marcat un gol que li permet assolir un nou títol. Tot i així, m’ho miro amb cert recel. El no ser aficionat al futbol, però, no evita que reconegui que la seva pràctica té aspectes molt beneficiosos, i no només per a la salut física: a més de fer exercici, un nen que practiqui un esport col•lectiu com el futbol també treballa valors molt importants i nobles, com ara l’amistat, l’esforç, la solidaritat… També és important la vessant social lligada a la pertinença a un equip; tant pel nen o nena que hi juga i que fa nous amics com pels familiars que l’acompanyen als entrenaments i als partits tot fent pinya amb altres pares i mares, passant per tota la gent que gaudeix dedicant part del seu temps a la gestió d’un club o que, simplement, anima als jugadors durant un partit.
Dit això, enfoco la meva animadversió envers el futbol no tant per la seva vessant esportiva o com espectacle que sens dubte és si no com a fet social que, quan s’exagera (o tergiversa), pot arribar a ser malaltís i alienar tant la personalitat individual com la col·lectiva, fent que l’escala de valors d’una societat adulta quedi trasbalsada. Al voltant d’això voldria compartir amb vosaltres una reflexió que em va venir al cap fa uns dies, quan fullejant el diari em va cridar l’atenció una paraula del titular d’una notícia en relació a la renovació del jugador Neymar pel Barça i la vaig llegir. La paraula era “obscena” i la notícia explicava que abans de signar la renovació aquest mes d’octubre pel Barça, el jugador va estar a punt de fitxar pel PSG (París Saint Germain) a l’estiu, però que les condicions econòmiques que proposava el representant del jugador, el seu pare, no van ser acceptades pel club francès. Sembla ser que no hi havia problema en que el salari del jugador fos d’uns 30 milions d’euros a l’any, però les converses no van prosperar davant l’exigència del representant del jugador que el club es fes càrrec del deute fiscal que té el jugador i que puja… a 45 milions d’euros! El club, per explicar el rebuig de la proposta, va argumentar que era una quantitat “obscena”; finalment ha renovat pel Barça, cobrant fins a 25 milions d’euros nets a l’any, la qual cosa ha estat motiu d’alegria a l’entorn blaugrana i entre els seus seguidors. Al costat d’aquesta notícia n’hi havia una altra que deia que la Generalitat vol apostar per la compra de l’Hospital General de Catalunya en comptes de construir dos nous hospitals al Vallès, un d’ells el que hauria de dur el nom d’Ernest Lluch i que s’havia d’aixecar a tocar de Ripollet. El cost de construcció d’aquest hospital és d’uns setanta milions d’euros i beneficiaria a uns 200.000 habitants. Fa ja gairebé vuit anys que l’hospital hauria d’estar enllestit, però els problemes de finançament han estat els motius que s’han esgrimit per justificar que el projecte no es tiri endavant.
Quan vaig acabar de llegir-les, del munt de paraules escrites que hi havia a les dues notícies només em venia al cap la paraula “obscena”. Vaig pensar: el món no pot anar bé si una sola persona cobra fins a 68.493,15 euros nets per dia (jugui o no jugui) per fer una feina que no aporta cap valor afegit a la humanitat! Pot ser que una persona pugui deure al fisc 45 milions d’euros i que a més tingui la barra de pretendre que altres li paguin? Aquesta quantitat és més de la meitat del cost d’un nou hospital que poden utilitzar centenars de milers de persones perquè hi neixin els seus fills, perquè tractin als seus pares per guarir-los d’alguna malaltia o perquè els atenguin si han patit un accident…
Quan vaig acabar de llegir-les, del munt de paraules escrites que hi havia a les dues notícies només em venia al cap la paraula “obscena”. Vaig pensar: el món no pot anar bé si una sola persona cobra fins a 68.493,15 euros nets per dia (jugui o no jugui) per fer una feina que no aporta cap valor afegit a la humanitat! Pot ser que una persona pugui deure al fisc 45 milions d’euros i que a més tingui la barra de pretendre que altres li paguin? Aquesta quantitat és més de la meitat del cost d’un nou hospital que poden utilitzar centenars de milers de persones perquè hi neixin els seus fills, perquè tractin als seus pares per guarir-los d’alguna malaltia o perquè els atenguin si han patit un accident…
Vaig mirar al diccionari i vaig trobar que la paraula “obscè” és sinònim, d’entre altres mots, de “lasciu”, “luxuriós”, “viciós”, “impúdic”, “indecent”, “brut”, “deshonest”, “groller”, “immoral”, “repugnant”… totes elles paraules prou escaients per adjectivar tant el fet que un jugador (“persona que juga”, diu el diccionari), més enllà de cobrar una exageració, intenti burlar la contribució econòmica que li pertoca a la societat que l’enalteix com el perdó que les masses i els mitjans de comunicació li demostren amb elogis i congratulacions.
Crec que en Neymar ha renovat fins l’any 2021, la qual cosa significa que el F.C. Barcelona ingressarà, a la nòmina d’una sola persona, uns 125 milions d’euros en cinc anys… Els suficients per construir els dos nous hospitals públics que calen al Vallès. Veritablement, obscè.
.
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors