Carles Gràcia: ‘Que els nens participin no vol dir que tinguin llibertat per fer el que vulguin’

L’Escola Pública Els Pinetons poc a poc es va fent gran. Ja són deu anys que el vuitè centre públic de Ripollet imparteix classes als nens del municipi. Una dècada en la qual l’escola ha crescut com qualsevol dels seus alumnes creix: aprenent, gaudint, patint i aixecant-se en tot moment. En definitiva deu anys que no han sigut fàcils per a un projecte escolar innovador, però en aquest temps hi hagut una persona que s’ha mostrat fidel al model d’aprenentatge i a la filosofia del col·legi, en Carles Gràcia, director del centre des del dia que l’Escola Els Pinetons va obrir les seves portes.
Revista de Ripollet: Com valores aquests primers deu anys?
Carles Gràcia: Intensos, molt intensos, però a la vegada positius tot i les grans dificultats que hi ha per organitzar, per gestionar i viure cada dia en una escola on som molta gent. Som una comunitat molt gran i això significa una convivència que al darrera hi ha relacions d’aprenentatge amb els infants, i al final també amb els adults i aquesta complexitat s’ha de saber gestionar.
RdR: El principi va ser gaire dur?
CG: Els inicis van ser molt foscos perquè l’escola no va tenir l’oportunitat d’explicar quin era el seu projecte. Tampoc que era un equip cohesionat. I tot això davant d’una necessitat real de la població, d’un excedent d’infants amb un any concret on les famílies no sabien que hi hauria una escola nova. Per tant, s’evoca a les famílies a un procés de matrícula sense informació de quin era el projecte i les famílies dels infants no tenien clar quina era l’oferta. Molts aspiraven a una oferta privada, a una oferta religiosa que l’escola no oferia com a projecte.
RdR: Quina diferència té Els Pinetons envers a les altres escoles del poble?
CG: Durant molt de temps se’ns deia que érem el segon Martinet, i no és així, amb un respecte absolut cap a les persones de l’equip del Martinet, perquè han estat valentes i han situat a Ripollet en el mapa. La importància té a veure en que des del sector públic hem de poder mostrar diversos projectes. És mentida que totes les escoles siguin escoles inclusives, és mentida que fem un treball aprofundit de la defensa de la llengua catalana… No tot el sector públic, no totes les escoles públiques, parteixen del mateix concepte d’infància ni, per tant, del mateix rol que hem de fer els mestres del nostre paper com educadors.
.
RdR: Però quina és la filosofia del projecte educatiu?
CG: Participació. Participació dels nens i participació dels mestres. El mestre parla des del debat. Les famílies han d’estar al costat del projecte d’escola, també han de construir el projecte. Però participació ben entesa, que els nens participin no vol dir que tinguin llibertat per fer el que vulguin. No perquè no han de mostrar iniciativa, sinó perquè ho hem de raonar des de l’aprenentatge. Que les famílies participin no vol dir que ocupin l’escola i facin el que els hi roti. La participació significa en molts moments expressar opinions i construir elements compartits.
RdR: Per tant, es pot considerar que sou una escola poc convencional?
CG: Hi ha moltes coses a l’escola que no estan pensades des d’una òptica tradicional. Per exemple el anar amb fileres, la gent adulta pel carrer no va amb fileres, la gent pel carrer va barrejada. Es tracta de traslladar el que passa a la societat sense prohibicions i sense imposicions. Però evidentment això té a veure també amb una posició de mestre, d’adult que educa, de mirar els nens a la cara, als ulls, per veure com establim aquesta relació. I això no vol dir que som una escola lliure, som una escola pública, que és diferent. I en tot cas sí que incorporem a la pràctica educativa elements de reflexió, i no estem en contra del currículum, crèiem que estem molt en sintonia amb els nous plantejaments del currículum a Catalunya.
RdR: Quina ha estat la resposta dels veïns de Ripollet?
CG: En les famílies de les primeres promocions hi havia una certa dificultat en acceptar un projecte diferenciador, però són famílies que un cop han passat nou anys d’escolarització i ens han estat acompanyant la seva visió ha canviat. No és una escola on ens plantegem que anem a fer matemàtiques o llengua com a tal, sinó que les disciplines estan pensades amb el que es trobaran en la vida diària. Des d’aquesta posició fem una lectura el més flexible possible del currículum i ens permet posicionar-nos de maneres interessants en relació als infants i a les famílies i això al veïnatge s’ha anat consolidant. I una dada vital és que en aquests darrers anys i sobretot en aquest últim, en un any que s’esperava un descens de natalitat important, enguany l’escola ha tingut més demandes que ofertes ha fet, una tendència pròpia d’aquests tres anys últims anys. Han quedat famílies de la població fora de l’escola, fins fa quatre anys hi havia famílies que arribaven d’altres poblacions sense puntuació però entraven a l’escola. Això explica una mica que el projecte s’ha consolidat.
RdR: Quina és la situació educativa de Ripollet?
CG: A nivell de resultats no ho sé, no m’interessa. Si parlem de nivell jo crec que hi ha un nivell interessant.  En una població tan petita com Ripollet hi ha projectes molt diferents. No m’agrada dir-ho així però és un tret diferencial de la població, i un punt de qualitat des del meu punt de vista. Això dóna opció a les diferents famílies de poder adscriure’s aquell projecte que respon a la seva vida familiar. Però el com ho podem comunicar, com ho podem compartir trobo que és on hi ha la dificultat.
El quart institut 
El tema estrella en l’educació ripolletenca es troba en la secundària i té nom propi, el quart institut. Ripollet gaudeix de vuit escoles públiques, tres de concertades i només tres instituts públics. Des de fa anys el Sant Gabriel ofereix la ESO, i des de fa tres el Roser també gràcies a uns diners que es podien haver destinat al quart institut: “Sabent la situació de sortida d’infants d’escoles públiques se li va atorgar a una concertada i religiosa l’ajuda per poder fer una línia de secundària, i es va negar la construcció del quart institut. Això, pedagògicament i políticament, és una contradicció. Estem dient a les famílies que han d’anar a una escola concertada perquè tenen continuïtat des dels tres anys fins als setze. La resposta política diu que no hi ha diners. Sinó hi ha diners no hi ha per ningú, i ens estrenyem el cinturó tots i totes.”
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*