Roser Pecanins: ‘Deixo uns usuaris fidels a la lectura i un hàbit d’anar a la biblioteca’
Una caixa de sabates pot ser alguna de les comparacions inversemblants que se’ns poden ocórrer al veure per primera vegada l’edifici de la biblioteca de Ripollet. Justament aquesta va ser la primera impressió de la Roser Pecanins a principis del 1997. Ella era l’encarregada de fer que aquella “caixa de sabates” funcionés des de zero. Un gran repte, però per a Pecanins molt atractiu. Podria posar al servei dels ripolletencs tots els seus anys d’experiència com a bibliotecària que havia adquirit a Sabadell, Mollet o Rubí. El 19 d’abril del 1997 s’obrien les portes de l’equipament cultural que necessitava la gent de Ripollet. 19 anys després la Roser ha decidit posar punt i final a la seva tasca dirigint la biblioteca amb un grapat de vivències que podrà guardar al seu baül dels rècords, que segurament tindrà forma d’una caixa de sabates.
.
.
Revista De Ripollet: Com acabes aquí a Ripollet?
Roser Pecanins: Jo sóc de Terrassa i venia de la biblioteca de Rubí. Pràcticament la meva vida laboral dins les biblioteques ha estat sobretot al Vallès, entre Rubí, Sabadell i Mollet. La plaça va sortir i com a personal de Diputació que sóc em van oferir venir de direcció aquí, però si hi havia més gent havíem de competir. Havíem de fer una memòria i a veure qui puntuava millor. Per sort o per desgràcia no es va presentar ningú més. A la convocatòria només m’hi vaig presentar jo, vaig fer igualment la memòria, suposo que la vaig fer una mica bé perquè sinó haguessin posat algú provisional de la bossa externa. Em vaig quedar amb la plaça adjudicada i em va agradar. Al principi em va sorprendre també. Quan vam venir per primera vegada amb la bibliotecària ens vam endur la sorpresa al veure la biblioteca. Ens va semblar una caixa de sabates! Realment des de fóra no penses que trobaràs llibres. És maca, jo encara la trobo maca passats 19 anys. I en aquell moment amb tot el fang al voltant… aquesta imatge em quedarà per sempre en la memòria. I li vaig dir a la Sandra: “On ens hem ficat?”. A partir del 2000 ja va canviar totalment.
.
RdR: Què és el que et va atreure de la plaça? Què fos un projecte nou?
RP: Professionalment era una motivació molt forta.Totes les idees que jo portava dins del meu trajecte, el que havia vist en altres biblioteques, ho podria portar aquí. A més, tot els bibliotecaris sortim amb l’encàrrec de dinamitzar, informar, el foment de la lectura… tot aquest encàrrec el tenim molt assumit i molt assimilat, per això ara hi ha gent que pateix pel meu substitut. Jo us dic: “No patiu”. La persona que vingui vindrà amb més o menys experiència però aquest encàrrec de la lectura, d’entendre la biblioteca pública com un centre de cohesió social o un punt de trobada poso la mà al foc que tots el portem.
.
RdR: Com va ser el principi de la biblioteca?
RP: Aquí vam començar l’any 1997 i fins a dia d’avui portem 19 anys. Vam començar des de zero la biblioteca. Aquí a Ripollet hi havia un antecedent que era la biblioteca que hi havia al carrer Calvari, que depenia de la Caixa de Sabadell i crec que tenia una vida de gairebé 30 anys. Però per agafar llibres havies de tenir compte corrent a la Caixa de Sabadell. Aquesta biblioteca es va tancar i nosaltres vam obrir evidentment amb un altre tarannà, era una biblioteca pública, amb un concepte nou. Un punt de trobada, per informació, per formació, per autoformació i també per lleure. La gent deia: “Ah, hem de tenir el carnet. I s’ha de pagar?”. Les persones que veníem d’altres biblioteques ens va sorprendre.
.
RdR: I ara quin és el panorama de la biblioteca?
RdR: I ara quin és el panorama de la biblioteca?
RP: Des d’aquell: “Oh! M’ho puc emportar que és gratuït”, ara em pregunten: “Perquè no teniu la última novel·la del Chufo Lloréns”, això és molt. Que un usuari ja faci ús d’aquest dret d’entrar a la biblioteca i demanar: “Jo vull aquesta lectura” això per mi és haver pujat el llistó molt amunt. Tinguem en compte que quan vam entrar el nivell d’estudiants i el nivell educatiu estava baixet, ara jo crec que tenim un nivell bastant elevat. El fet que hagin comprès que la biblioteca és seva, és municipal, això també és molt important. La tasca que veníem a fer s’ha entès. I també gràcies a la feina dels nostres polítics. Des d’un principi, l’alcalde que hi havia, en Carles Ferrer, em va dir: “Roser, aquesta biblioteca ha de ser la més moderna, la més nova”. I jo li vaig contestar que sí, que ho serà sempre la més nova perquè era l’última que s’inaugurava. I em va replicar: “No, no només perquè sigui la última, sinó que més endavant sigui la més pionera”. I això hem intentat.
.
RdR: Quin llegat deixes a Ripollet?
RdR: Quin llegat deixes a Ripollet?
RP: El que deixo és aquesta quantitat d’usuaris, aquesta fidelització. Me’n vaig molt contenta perquè he treballat en una professió que m’ha agradat sempre. Deixo això, uns usuaris fidels, un hàbit d’anar a la biblioteca. El que si deixem més a mitges és aquest sortir més enllà de la biblioteca. Jo diria que no hem pogut fer-ho més pels recursos humans que tenim, però és el repte per a la propera direcció.
.
RdR: I tu que t’emportes de Ripollet?
RP: M’emporto un caliu immens, jo em sento estimada. Vaig pels carrers de Ripollet i la gent em saluda. Que em saludin és molt important, potser també perquè visc en una ciutat més gran i et sents més desconegut. Però tinc aquest ambient de caliu pel tipus de servei que he donat, molt presencial, molt de cara a l’usuari. M’emporto humanitat. Algú dirà que sóc una somiatruites. Doncs no! Ho dic amb sinceritat. Sempre que Ripollet em necessiti aquí estaré.
.
La professió
La feina del bibliotecari sembla una tasca fàcil: “La gent es pensa que estem allà al taulell atenent, tenim un ordinador que ja ens diu on està el llibre, ens diu si aquell llibre el tenim, i com una cosa molt simple i molt maca, Perquè és una feina molt neta, molt pulida”. Però la feina feixuga es troba a les entranyes de la biblioteca: “Cada llibre l’hem de classificar, hem de buscar el seu lloc, hem de fer un procés tècnic del llibre”. I com a totes les feines s’ha de jugar amb el pressupost: “Hem de mirar com podem treure el màxim rendiment del pressupost. Parlar amb llibreters i proveïdors”. A més no és una professió subjecta a uns resultats: “És un servei que no es pot mesurar. No pots dir: “Avui he fet quaranta grams de cultura”, per tant cada dia has de fer la tasca sense saber que estàs fent bé la feina”.
.
.
La professió
La feina del bibliotecari sembla una tasca fàcil: “La gent es pensa que estem allà al taulell atenent, tenim un ordinador que ja ens diu on està el llibre, ens diu si aquell llibre el tenim, i com una cosa molt simple i molt maca, Perquè és una feina molt neta, molt pulida”. Però la feina feixuga es troba a les entranyes de la biblioteca: “Cada llibre l’hem de classificar, hem de buscar el seu lloc, hem de fer un procés tècnic del llibre”. I com a totes les feines s’ha de jugar amb el pressupost: “Hem de mirar com podem treure el màxim rendiment del pressupost. Parlar amb llibreters i proveïdors”. A més no és una professió subjecta a uns resultats: “És un servei que no es pot mesurar. No pots dir: “Avui he fet quaranta grams de cultura”, per tant cada dia has de fer la tasca sense saber que estàs fent bé la feina”.
.