Veus: El PSC de Ripollet a la deriva
L’estratègia del PSC en relació amb el PSOE. Del “Pedro, aguanta, deslliura’ns de Rajoy” de la passada tardor s’ha passat a preparar el terreny per acomodar-se al lideratge de Susana Díaz. Tot indica que si res no es torça, i ella ho vol, la presidenta de la Junta d’Andalusia agafarà les regnes del partit.
Susana Díaz representa la visió antiga del passat, clientelar de la política, si no que és també, dins el partit, la defensora de la vella política de la transició que tant mal de cap ens ha donat, així com la veu de la seva ànima més espanyolista. Només cal escoltar la política del PSOE andalús per veure fins a quin punt el victimisme és a l’ordre del dia malgrat que la que presideix és una de les regions més subsidiades de la Unió Europea. Una cultura del subsidi que, per cert, ha acabat castrant un territori amb moltes potencialitats agrícoles, turístiques i industrials i amb una identitat i una cultura que són envejables.
El PSC de Miquel Iceta s’ha hagut de resignar a acomodar-se al que hi ha. El final del tripartit, l’envelliment de la formació -el 77% dels seus votants té més de 50 anys i les contradiccions i escissions provocades pel procés (que han acabat amb les dues ànimes d’un partit creat el 1978 perquè la gent “no hagués de triar”) han liquidat el socialisme català com a alternativa i projecte autònom. Avui, l’esquerra catalana s’expressa a les institucions a través d’ERC, de l’espai dels “comuns” i també de la CUP.
Iceta ha acabat abraçant el sucursalisme que durant tants anys havien rebutjat. Amenaçat fins i tot de perdre la seva autonomia orgànica (la que li permetia fixar la política de pactes, el sentit de votació dels seus diputats a Madrid o la confecció de llistes) per part d’un PSOE que n’aprofita la debilitat institucional, al PSC no li queda més remei que acceptar el que li ve de Madrid -ara de Sevilla- i vendre el producte tan bé com pugui actuant com una federació més.
El PSC es resigna i pensa que l’únic discurs electoral que pot vendre, l’únic que pot atreure l’espai electoral al qual encara interpel·la, és el PSOE. Per això no es pot permetre el luxe d’enfrontar-se a la direcció federal i fer a Catalunya una política pròpia. No s’entendria. Els socialistes catalans eren, primer, partidaris d’Eduardo Madina perquè els hi semblava el més federalista. Va guanyar Pedro Sánchez i, com que es va negar a pactar amb Mariano Rajoy, va acabar anant-los bé. Ara tocarà fer com si no el coneguessin i passejar Susana Díaz per la Festa de la Rosa explicant que ha fet un gest o altre, que no és tan dura com semblava i que, al cap i a la fi, a l’executiva hi ha tal basc o gallec que va dir que era federalista, i fins i tot hi han guardat un lloc pel PSC. Iceta, un polític hàbil, gasta el seu talent en reubicar el partit dins el PSOE i espera que el menú el cuinin a Ferraz. Aixecar un projecte amb personalitat pròpia, com va fer Maragall, és arriscat.
Aquesta política també té el seu mirall a Ripollet. El PSC local està més al costat del que vota el PP i Ciutadans que amb les coincidències de les polítiques de l’esquerra que està desenvolupant Decidim i ERC. Parralejo s’ha alineat, no solament amb la demolició del PSOE sinó que a més forma part del bloc local de desgast, practicada per la dreta local, cap a l’esquerra local. Veurem en el futur, però tot indica que també el PSC local està atrapat per l’estratègia del PSOE que li pot portar a una deriva sense retorn.
.
Nicolás Castellano
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors