Veus: Cap a on anem en l’ensenyament?
L’altre dia ordenant l’estudi vaig fullejar els llibres de l’institut. Llibres plens de lletra, amb moltes frases subratllades. Masses segurament, si ho hagués de fer ara. Encara recordo com en algunes classes, el o la mestra començava explicant el tema amb la lectura de la lliçó. Cada alumne llegia un paràgraf. Jo em posava molt nerviosa, em feia vergonya llegir en públic, i em dedicava a comptar el número de persones que havien de llegir abans que jo per tal de poder saber quin text em tocava, i així preparar-me’l una mica. Amb els nervis sempre m’acabava encallant en alguna paraula. Així doncs, no em servia de gaire la lectura a classe, doncs no prestava atenció al que els meus companys llegien.
Després a la universitat, el mètode era molt diferent. No teníem llibres. Hi havia alguns professors que explicaven directament tot a la pissarra. L’omplien de dalt a baix, i havies d’afanyar-te a copiar tot el que hi havia escrit abans no ho esborrés. No negaré que era el meu mètode preferit, perquè podia ordenar-me els apunts al full com volgués, i fer els esquemes que creiés millor. També era el més cansat, tant pel professor com per a mi, i després de quatre hores seguides de classe, de diferents assignatures, era impossible entendre tot el que hi havia a la pissarra. També hi havia el professor, normalment més jove, que venia amb transparències. Normalment eren transparències poc complertes, amb alguns esquemes i dibuixos. El problema venia quan no disposaves prèviament d’aquestes per a poder seguir la classe perquè era més difícil agafar els apunts. Amb el suport de les diapositives explicaven més ràpid, i plasmar tot a la vegada en el full era difícil. La cosa canviava quan les podies tenir abans, que llavors si que podies gaudir més de la classe. Com ja he dit anteriorment, el mètode que més m’agradava era el de la pissarra. No per la classe, sinó per després poder estudiar. Potser sóc bastant conservadora en aquest sentit.
Els temps canvien, i també ho fa la manera d’ensenyar. Encara tinc l’enciclopèdia catalana i castellana al menjador de casa. Em fa recordar les hores que m’havia passat buscant definicions, o simplement fullejant-la per veure els dibuixos que tenien, o cercant paraules rares. Avui en dia, qui necessita una enciclopèdia disposant d’internet? És més, quins coneixements hem d’aprendre tenint el fantàstic “Google”? Tenim molta informació a la xarxa, que simplement amb el telèfon es pot buscar, ràpida i variada. Ara moltes de les discussions amb els amics acaben amb un: “busquem-ho a internet viam què diu”. Hem passat d’intentar raonar o solucionar-ho per nosaltres mateixes, a tenir tot molt més fàcil, sense necessitat de fer-ho. Bé, només cal pensar bé les paraules a buscar per a tenir les solucions. Cap a on acabarà evolucionant tot això? Pensem-hi!
.
.
Kàtia G. Samper
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.
.