Veus: Els meus amics del cole
Segurament ens havíem creuat pel carrer i les nostres mirades mai no s’havien trobat. O potser sí que alguna vegada havíem coincidit en el Teatre Auditori, filera amunt o filera avall, sense que la seva presència ens suscités cap mena d’interès. Qui sap si era algú d’ells a qui vam deixar passar aquell cop pels carrerons de la plaça del mercat veient que anaven corrent al darrera d’una nena que se’ls hi escapava entremig de la gent. Va arribar aquell dia de setembre i segurament vam travessar la porta d’entrada de l’escola plegats sense saber que amb qui caminàvem al costat, vés a saber si per designis de l’atzar o per la voluntat de qui va confeccionar la llista de la classe, seríem companys d’aventures escolars. Encara no ens coneixíem i no podíem imaginar tampoc que la vida ens convidaria a conviure plegats moltes estones.
.
Suposo que a tots, al menys a mi sí, ens va costar aprendre tants noms i diferenciar el munt de noves cares que havíem de processar. Els primers dies ens va ser difícil associar a cada nen o nena amb el respectiu pare, mare, avi o àvia que l’anava a recollir. Tot va començar a canviar quan vam coincidir plegats en una trobada a la classe dels nostres menuts, quan la mestra ens va convocar a la primera reunió del curs. Allà hi érem gairebé tots i intuïtivament vam anar posant ordre en aquell nou món, repassant i relacionant en veu baixa noms i cares, assignant nens amb adults. Després, amb el pas dels dies, les converses que manteníem mentre esperàvem a que sortissin els petits o mentre jugaven tot berenant ens va servir per conèixer-nos una mica més: que si un pare treballa allà, que si uns pares fa poc que s’han casat, que si el nen que més juga amb el nostre és celíac… Van arribar les celebracions dels primers aniversaris dels nens i a cada festa l’horitzó de noves coneixences s’anava ampliant. Progenitors amb qui encara no havíem coincidit també venien i gràcies a observar qui responia quan algun nen deia “papa” o “mama” vam poder acabar de dibuixar el mapa de relacions del nostre grup classe. Al cap d’uns mesos ja no només els reconeixíem si no que els arribàvem a conèixer per la seva veu, pel seu plor, per la seva manera de ser… i al cap d’un any ja formaven part de la nostra vida.
.
Els nostres fills, a la classe, estant construint la seva colla i, si Déu vol, seran companys durant ben bé nou anys; alguns d’ells potser fins i tot més, si després van al mateix institut i coincideixen al mateix grup-classe. Durant aquest temps viuran l’experiència única de la infantesa i compartiran plegats les seves experiències particulars; la primera dent que es cau, el repte d’aprendre a llegir i escriure, regalar un dibuix a una nena que vols que sigui molt amiga teva… Al llarg d’aquests anys tots els nens i nenes de la classe dels nostres fills i filles també en seran una mica nostres. Segur que algun cop els haurem de recollir en acabar la jornada escolar i vigilar-los que no prenguin mal mentre juguen al parc. O haurem de consolar-los quan plorin perquè el color del globus que els ha sortit a la pinyata no és el seu preferit. I estarem amb tots ells compartint l’emoció de pujar a l’autocar quan se’n vagin d’excursió o de colònies. Els seus èxits també seran els nostres, i els seus fracassos… bé, qui diu que hauran de fracassar?
.
En paral·lel, nosaltres, el seus pares i les seves mares, també viurem experiències plegats. Ens veurem potser cada dia i compartirem els mateixos instants escolars, les mateixes preocupacions i els mateixos anhels. Quantes experiències no compartirem plegats, algunes bones i altres potser no tant, i quantes vegades farem o ens faran de consellers, de confessors o de còmplices… Com fins ara, la nostra vida girarà al voltant dels nostres fills, però es veurà enriquida per l’experiència de compartir també la vida dels amics dels nostres fills i la de les seves famílies. És clar que amb algunes més i altres menys, però segurament més que no ho van fer els nostres pares quan érem nosaltres els que anàvem al cole. De la convivència en ve el coneixement, i del coneixement, l’estima.
Fa alguns mesos els antics companys de l’època de l’EGB vam celebrar els nostres primers cinquanta anys de vida. Al sopar que es va organitzar només hi érem els que havíem estat els nens de la història; hi faltava l’altra part d’aquesta, els nostres pares i les nostres mares (i també algun mestre, és clar!). Quan nosaltres érem nens els nostres pares i les nostres mares no es van poder relacionar entre ells com sí que ho estan fent ara molts grups de pares i mares dins d’una comunitat educativa. Visquem aquesta oportunitat. Segur que no serà cap disbarat que, d’aquí uns quants anys, quan els nostres fills es reuneixin per celebrar una efemèride escolar, també ens trobem els seus pares i les seves mares. Per això, quan els nostres fills en preparin un, de sopar d’aquest, que m’avisin: jo m’hi apuntaré segur!
.
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors