Veus: Temps era temps. Que verda era la nostra vall
Feia fred en el món quan vàrem néixer la generació de la dècada de 1950 marcada pel frec a frec que mantenien els EE.UU i el que llavors s’anomenava la URSS (dono per sabut qui era el cap de la sagnant dictadura que regentava la vida política i social del nostre país). Però jo no vull parlar d’aquest fred ni d’aquest dictador assassí, sinó de coses més quotidianes que ens acompanyarien al llarg de la nostra criança i maduració en el nostre poble de Ripollet. Per exemple el fred real, físic, que mitigàvem amb aquelles estufes de petroli (quantes cues havíem fet a can Martí dels alls) que a banda d’escalfar-nos gairebé ens feia marejar de la pudor mentre fèiem deures o jugàvem al menjador de casa, amb la mare escoltant la “Elena Francis”. Aquestes estufes però eren tota una revolució respecte al braser (que alguns encara el coneixeríem) i a la nit de petits per escalfar els peus fèiem servir els peücs de la iaia (les iaies sempre feien peücs) i la bossa d’aigua calenta.
.
Durant la nostra infantesa la televisió encara no s’havia instal·lat a les nostres llars, de fet, el seu ús no es generalitzaria fins ben entrats els anys 60. La canalla de l’època cercàvem diversió i jocs al gran pati que per a nosaltres representava tot el poble i els seus camps mentre miràvem d’arreplegar alguns cèntims per comprar-nos les nostres “xuxes” (bàsicament pega-dolça i regalèssia) o esperàvem el diumenge per compartir a taula o al cinema la gasosa “Zarroca”. A l’escola encara agafaríem la llet en pols americana i el trosset de formatge, mentre que, a casa, la base dels berenars eren el pa amb oli, o amb vi, i sucre (avui seria motiu de denúncia per inducció a l’alcoholisme) i, de tant en tant, com a privilegi, alguna presa de xocolata. Vàrem conèixer també les truites de farinetes per sopar encara que els nostres petits patiments alimentaris res no tenien a veure amb els dels nostres pares a la postguerra que, en aquest aspecte, ja tocaven a la seva fi.
.
Mentre els més petits gaudíem d’allò més jugant a metges o pares i mares (encara trigaríem un temps a descobrir el perquè) ja més grandets els jocs s’anirien separant per sexes: els nois jugàvem a futbol, a “l’ocu”, a les bales, a cavall fort (una bestiesa) o a llençar-nos “pometes” amb canuts fets de les canyes del riu, mentre les nenes es divertien saltant a la corda, jugant a la xarranca o bé amb les nines que, encara que poques i dolentes, se les estimaven molt seguint l’orientació que a la Formación del Espíritu Nacional “Sección Femenina” de la Falange proclamava: “La jerarquía familiar es el padre. No le proviene al padre la autoridad de su fuerza física, o de la superioridad social o económica. Le proviene directamente de Dios. De esta autoridad se dice que es de institución Divina. Así el padre es en la familia, el representante de la paterna autoridad de Dios. Y la madre recibe la autoridad por la participación en la del esposo.” (Sección Femenina, Formación Político –Social, quinto curso de bachillerato, 1965).
Aquesta diferenciació també quedava palesa als estudis: les famílies volien que els nois estudiessin el batxiller però acostumaven a matricular les filles per a fer comerç i taquimecanografia. A les tardes, les més grandetes també anaven a cosir. Tot això, en el nostre petit món de poble, ho trobàvem d’allò més natural ja que, de fet, no coneixíem res més diferent.
Les lectures, sincerament de llibres pocs per no dir cap, a la nostra infantesa/inicis de la joventut, per als nois i noies TBO, Pulgarcito… ja més crescuts els nois, temes de guerra i morts: El Guerrero de l’antifaç, El Capitán Trueno, Roberto Alcazar i Pedrín, Hazañas Bélicas i per les nenes més crescudes Azucena, Florita i coses per l’estil…
.
I a treballar de ben jovenets, en general entre 14-15 anys.. Les mares somiaven que els nois fossin oficinistes de la “Caixa” o de un Banc. Això es considerava “oli amb un llum”, “era per tota la vida i sempre mudat”. Per a les noies a arribar a ser secretàries o administratives o infermeres (quedava bé). Treballar d’operària a una fàbrica ja es considerava de menor nivell (quan treies a una noia a ballar totes eren oficinistes o infermeres tota una curiositat d’aquell temps…).
Arribada l’època de la nostra joventut, anàvem als “guateques” dominicals que tenien lloc a les cases particulars. Mentre ballàvem, els tocadiscos anaven donant voltes i més voltes al ritme de les melodies dels Beatles o els Rollings Stones i, també, d’altres grups més casolans com ara els Bravos, els Sirex, els Mustangs, els Salvajes o Lone Star. Però el convidat d’honor per excel·lència no podia ser un altre que l’Adamo i mentre ell, en tres minuts, ens intentava explicar amb tota mena de detall les meravelloses sensacions de les seves mans sobre la cintura de no-se-sap-qui, els nois no perdíem l’ocasió per tal de guanyar mil·límetre a mil·límetre la petita distància que ens separava de la nostra parella. Anys després, amb les “discos” aquesta mena de joc “separació – acostament” no tornaria a ser el mateix.
.
Així doncs, dintre de la cultura imperant en el moment les noies estaven molt orientades a buscar promès i casar-se i, d’aquesta manera, en la majoria d’ocasions finalitzava la seva vida laboral ja que moltes empreses oferien un petit premi o “dote” que en forma de paga els hi donaven quan aquestes es casaven i plegaven de la feina (forma subtil per que marxessin de l’empresa). Eren, doncs, molt poques les continuaven treballant un cop casades ja que socialment no era ben vist que una dona casada treballés. Es considera que el treball era cosa d’homes i portar la setmanada a casa també i les feines de la llar eren per a les dones. Resultat els homes treballaven un munt d’hores, arribaven molt tard a casa i després està clar tenien dret al “descans del guerrer”.
Records d’una època: raïms sulfatats i pallers amb un munt de possibilitats; pols a l’estiu i a l’hivern fred i penellons a les mans i als peus; Setmanes Santes avorrides, Caramelles… i la catequesi, on donaven punts per poder anar al cinema del Centre Moral; partides de ping-pong, també al Centre Moral, vacances… ¿en fèiem? i, per fi, la tan esperada Festa Major…
“Que verda era la nostra vall” per aquells nois i noies que, encara que no tots ens coneguéssim de forma directa, si que havíem compartit un espai i una forma d’anar creixent, en general feliç. El nostre poble era el nostre espai, en part idíl·lic, verd, ple de vida, idealitzat… on encara no percebíem els problemes de la vida quotidiana i no ens adonàvem que la nostra vall no era tan verda.
Ho vàrem descobrir més tard.
.
Ramon Martos
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.