Fran Herruzo: ‘Si el nen t’estima és més fàcil que et faci cas i no et fallarà sobre el camp’
A Fran Herruzo, com a molts altres joves, li agrada el futbol sala i hi jugava des de petit. Jugava de porter i com a pas natural va començar a compaginar-ho també amb la tasca com a entrenador. Va començar al Futbol Sala Ripollet. Mentre exercia de tècnic es va treure la carrera de psicologia i un Màster de psicologia de l’esport. Paral·lelament va treballar a clubs de Sant Cugat i Santa Perpètua abans de marxar un any a Londres. Després de l’experiència anglesa va tenir l’oportunitat de fer una tecnificació a un campus d’un important club de la Lliga Professional de Futbol. Mentre treballava en aquest campus va sortir una vacant a una escola del club per treballar a Canadà. Sense dubtar-ho dos cops es va plantar allà, però l’estada es va interrompre per una trucada que el portaria a Dubai. Ara, als Emirats Àrabs, treballa en una de les millors escoles de futbol de la zona.
.
Revista de Ripollet: Com t’ofereixen l’opció de marxar a Dubai?
Fran Herruzo: En el primer campus vaig conèixer una persona que li va agradar com treballava. Mentre estava a Canada em va trucar un company i em va dir: “He firmat un contracte com a director d’una escola de Dubai i compto amb tu”. Va ser tot molt ràpid. En cap moment vaig fer oposicions sinó em van seleccionar. Es van emportar cinc persones de Barcelona i jo vaig ser una d’elles.
.
RdR: En aquest projecte quin és el teu paper?
FH: Aquí tinc una doble funció. Per una banda sóc entrenador de porters. Dels cinc que vam venir quatre vacants eren per ser entrenador i una era específicament de porters. Coordino i sóc el responsable dels entrenaments que fan tots els porters de l’acadèmia. Tenim a prop de 700 nens repartits en tres seus diferents. A més també entreno a dos equips de futbol, un infantil i un benjamí i aquest any he fet també activitats fora de les hores lectives en algunes escoles. I per altra banda, també exerceixo com a psicòleg esportiu. He fet cursos a entrenadors locals i treball psicològic individualitzat amb entrenadors i jugadors de l’acadèmia.
.
RdR: Quin és el teu objectiu professional a llarg termini?
FH: Quan acabi el meu contracte encara no sé que faré. Tinc varies opcions. Ara també treballo amb esportistes de Barcelona, via Skype. Potser quan torni agafaré a més esportistes per treballar amb ells a nivell psicològic a través de PsicoAction, l’empresa que comparteixo amb un amic. També tinc en ment continuar formant-me i fer el doctorat en psicologia de l’esport. I m’agradaria tornar a jugar a futbol sala, que encara sóc molt jove i penso que puc jugar a un bon nivell durant uns anys.
.
RdR: Què t’interessa de la vida que estàs fent ara?
FH: Conèixer una cultura totalment diferent. Ara estic vivint en un altre món i això ho veig dia a dia. Per exemple, en un equip de dotze nens hi ha vuit o nou de nacionalitats diferents. En el meu només es repeteix una nacionalitat. És un entorn boníssim per aprendre d’altres cultures que semblen molt diferents a la nostra. Això t’obre moltíssim la ment.
.
RdR: Com es treballa psicològicament amb aquest nens?
FH: Fem treball psicològic per dues vies: via indirecta i via directa. La via indirecta és a través de la figura de l’entrenador. El formem en psicologia per a que tingui coneixements que l’ajudin en aquest sentit. Quan trobem un cas que necessita treball específic, utilitzem la via directa, que és el treball psicològic entre el psicòleg i l’esportista.
.
RdR: Potser aquest projecte està pensat per fer fort el futbol de cara al Mundial de 2022…
FH: En aquesta zona no han sigut especialment bons en cap esport, de fet els nostres equips tenen un nivell semblant al que hi ha als equips de Ripollet, el que hi ha aquí és molta inversió en infraestructures. Venen moltes empreses, clubs europeus a muntar acadèmies… tot això suma. La primera divisió té un nivell molt baix però s’espera que amb la fornada de joves que s’estan preparant creixi el nivell, sobretot de cara al Mundial.
.
RdR: Potser passa com a Brasil, que sigui una bombolla que peti quan passi la cita?
FH: Crec que sí. Sobretot perquè molta gent està aquí de pas. Els equips canvien molt de nens per aquesta situació, per això costarà arribar a un bon nivell futbolístic.
.
RdR: Quin consell li donaries als pares amb fills esportistes i als mateixos nens?
FH: Una vegada portin el nen el deixin en mans de l’entrenador, si estan allà que confiïn amb ell. Ens trobem pares que donen instruccions contràries a les nostres. El nen estarà en una posició incòmoda que no el deixarà aprendre bé. I per als nens que gaudeixin i siguin persistents. Hi ha nens que sobresurten i per un any dolent ja abandonen.
.
RdR: I per a l’entrenador?
FH: Per a mi és bàsic formar-se al màxim, en totes les facetes del seu esport. I sobretot que tingui molt en compte el tracte amb el nen, que s’enrecordi que són persones que s’estan desenvolupant i cal mostrar afecte cap a ells. El tècnic és el màxim referent i pot ser un ídol. El que està demostrat és que si el nen percep que l’aprecies estarà més obert a aprendre. Jo dono el consell que sigui valent a l’hora de mostrar afecte. Si el nen t’estima serà més fàcil que et faci cas i no et voldrà fallar.
.
Un occidental al pròxim orient
“La idea que tenim d’aquesta zona és molt diferent al que jo m’he trobat”. La idea preestablerta que tenim del món oriental és molt diferent a la que es viu a Dubai: “Hi ha molta població àrab però no tenen les restriccions que m’imaginava. M’esperava un país molt tancat”. Però realment s’ha trobat una societat “multicultural” més propera a Nova York que no pas a la capital de l’Aràbia Saudita. “Sinó fos perquè hi ha mesquites no t’adonaries que estàs a un país àrab”, reconeix Herruzo. “És una societat paritària, hi ha el mateix oci que pots trobar a Barcelona, està molt orientada al turisme”. El tècnic busca un símil bastant encertat: “Visc en un oasi dins del desert. Hi ha molt luxe i veiem salvatjades d’ostentació”. Entrenar a nens d’aquesta zona és molt diferent: “molts nens venen a entrenar amb el seu xofer i la seva mainadera”.
.
.
Un occidental al pròxim orient
“La idea que tenim d’aquesta zona és molt diferent al que jo m’he trobat”. La idea preestablerta que tenim del món oriental és molt diferent a la que es viu a Dubai: “Hi ha molta població àrab però no tenen les restriccions que m’imaginava. M’esperava un país molt tancat”. Però realment s’ha trobat una societat “multicultural” més propera a Nova York que no pas a la capital de l’Aràbia Saudita. “Sinó fos perquè hi ha mesquites no t’adonaries que estàs a un país àrab”, reconeix Herruzo. “És una societat paritària, hi ha el mateix oci que pots trobar a Barcelona, està molt orientada al turisme”. El tècnic busca un símil bastant encertat: “Visc en un oasi dins del desert. Hi ha molt luxe i veiem salvatjades d’ostentació”. Entrenar a nens d’aquesta zona és molt diferent: “molts nens venen a entrenar amb el seu xofer i la seva mainadera”.
.