Camí cap a la independència?
Quan s’analitzen els partits polítics i les seves accions cal tenir en compte les dues dimensions que sempre operen: l’estratègica i la tàctica. Des d’un punt de vista estratègic, tots els partits polítics aspiren a aconseguir poder (econòmic i decisional) que traduït en termes de democràcia representativa significa tenir bons resultats electorals i mantenir l’estructura organitzativa. Com ja he avançat, l’element tàctic és aquell que permet, mitjançant accions en un sentit o en l’altre, reforçar la meta estratègica. Així doncs, fent un raonament racional, la monarquia aspira a mantenir-se (meta estratègica) i la democràcia no és més que un instrument (tàctic) per assolir la seva meta estratègica. Els partits polítics són conservadors quan veuen la seva meta estratègica en perill, cap partit farà, racionalment parlant, res que no sacrifiqui el futur de la institució. Deixem estar la innocència i la candidesa dels arguments purament patriòtics perquè és una alternativa tan arriscada que racionalment parlant no pot ser altra cosa que una element tàctic. M’explico. CiU tenia molts conflictes oberts (retalls en educació, sanitat, etc.) i estava començant a sentir la pressió social. Des del punt de vista de la formació, el tema patriòtic i la balança fiscal han esdevingut dos objectius tàctics que han permès gairebé callar públicament els altres fronts oberts. Mas convoca eleccions per ampliar la seva superioritat electoral i així contribuir al seu objectiu estratègic, que no és altra que millorar la quota de poder. ERC, que també és un partit polític, s’ha trobat amb una situació estranya, ja que estratègicament parlant competeix amb CiU en termes de sentiment de pertinença, i en aquest tipus de competicions acostuma a guanyar el gran perquè opera el concepte del vot útil. D’aquí que ERC, en defensa pròpia, hagi començat a fer un discurs més social. De la mateixa forma que si ICV abandona postulats socials i comet l’error de l’embolcall identitari, podria patir el resultat d’una polarització de l’escenari polític entre “espanyolistes” i “catalanistes”.
En un escenari polaritzat, PP sortiria guanyant a costa del PSC pel costat “espanyolista”. Al mateix temps, CiU no podia deixar escapar la oportunitat de menjar-se l’electorat catalanista del PSC, ara que el seu principal rival electoral està en hores molt baixes. Entenc la sortida d’Ernest Maragall com un intent per evitar aquest transferència de vots que podria acabar de condemnar PSC a una tercera posició al Parlament. En un escenari poc polaritzat l’efecte del vot útil seria menor, la qual cosa limitaria les transferències de vot d’un partit a l’altre i probablement generaria un increment de l’abstenció.
El gran risc de tot plegat és la fractura social que aquest joc pot generar. Fins ara, no he llegit res seriós ni sobre la forma d’Estat, ni què passa amb les minories, ni el règim lingüístic, ni si tindrem exèrcit o no, ni què passaria si el dia de demà Catalunya és independent però fora de la Unió Europea. Al cap i a la fi, la independència és una decisió política. La pertinença a la UE també.
Jordi Rodríguez
Des dels quarters d’hivern