Veus: “Si vols aigua ben fresca…

A la font has d’anar!” Així comença una de les cançons que més m’agradaven quan cantàvem a l’esplai. I no, el títol no té cap significat ocult: és la manera amb la que se m’ha ocorregut començar aquest escrit després de veure com jugava el meu fill i els seus amics a una de les fonts del Parc dels Pinetons. Jugaven a llençar-se globus plens d’aigua: ell ha quedat ben xop, però els seus contrincants (els seus amics i jo mateix) també hem quedat del tot remullats! Ja veurem si tot plegat no acaba en un refredat, com li va passar fa anys al seu germà també jugant amb l’aigua de la font del Parc d’Anselm Clavé. En aquella ocasió, ell i un parell d’amics més van fer un forat al sorral del parc i el van anar omplint d’aigua. Quan ja el tenien ple fins dalt, tots tres es van posar a dins. Recordo quan la seva mare, renyant-lo, el va fer entrar a casa per la porta del darrera, amb la roba xopa a les mans, tot ple de regalims de fang per tot el seu cos… i una expressió d’immensa felicitat a la cara!
Sempre m’han agradat, les fonts, doncs m’evoquen natura. Geològicament, una font és un indret on l’aigua brolla de la terra o d’entre les roques. La surgència de l’aigua s’origina quan l’aigua de la pluja caiguda en una zona es va infiltrant pel terreny fins que, en el seu viatge cap a l’interior de la terra, troba una làmina de material impermeable que l’impedeix avançar més. És llavors quan surt per allà on troba menys resistència, formant-se la font. Des de l’antiguitat les fonts han estat llocs concorreguts pels homes i dones que hi han vist allà la seguretat del subministrament d’aigua, element necessari per a la vida biològica i social. No és d’estranyar, doncs, que alguns dels primers ripolletencs s’establissin a la zona de Can Tiana, on hi havia, fins fa relativament poc, una de les fonts que es trobaven pels voltants del que ara és Ripollet. Arreu, l’entorn natural de les fonts es va anar modificant segons les utilitats que se li donaven: es van construir safareigs per rentar roba, abeuradors perquè els animals poguessin beure o basses per emmagatzemar aigua per regar. I també van esdevenir indrets bonics on anar-hi a passejar o, només, on estar-s’hi, doncs eren llocs frescos on la vegetació hi creixia sovint de manera més ufana gràcies a la facilitat per tenir resoltes les necessitats hídriques. A Ripollet encara queden vestigis d’algunes d’aquestes fonts: al barri del Pont Vell, sota del carrer Sant Sebastià, hi trobem la Font del Petricó, indret que fins abans de la construcció de l’autopista era un punt social molt concorregut, i en la que encara podem veure com l’aigua que brolla de la font circula, abans de sortir, uns pocs metres pel terra d’una mena de mina que es va estretint i enfosquint fins esdevenir part de les entranyes mateixes del subsòl del carrer; al Parc Carles Farré hi podem veure la Font de Can Mas, restaurada i molt diferent de com era quan els pagesos la utilitzaven per remullar i estovar el cànem que es produïa al poble; altres han desaparegut però ens queda el seu record en el nomenclàtor, com la Font de la Mina, on el nom d’un carrer perpendicular a la carretera de Santiga ens indica per on la podíem trobar fins fa uns anys.
Ara, les fonts que trobem són amb aixeta, connectades a la xarxa d’aigua potable i repartides per tots els parcs com a elements que formen part del mobiliari urbà. Potser no alberguen cap misteri, però per a mi no han perdut la seva màgia i continuen tenint no sé què d’especial. Potser són els materials amb els que estan construïdes (ferro fos, pedra, aram o coure, tots ells materials que evoquen natura i transmeten resistència); o potser perquè allà on són conformen veritables oasis, doncs els esquitxos de l’aigua quan cau humiteja el seu voltant permetent que alguns elements vegetals hi puguin créixer sense gaires dificultats. O potser perquè com a tots els oasis allà s’hi arrepleguen tot tipus de criatures, des d’amenaçants abelles que hi revolen fins a grups de nens que hi juguen!  Finalment, què dir de la seva interactivitat? No hi ha cap altre element del mobiliari urbà que sigui tan interactiu com una font, doncs la font no expressa la seva utilitat fins que no es prem el botó de l’aixeta. És en aquell moment quan la forma de la font es modifica amb l’aparició del raig d’aigua i el sentit de la font és complert.
També hi ha fonts ornamentals, però particularment no em criden tant l’atenció. Són igualment útils, doncs fan més agradable el paisatge urbà,  els esquitxos refresquen l’entorn on són i el remor de l’aigua al caure provoca una agradable sensació difícil de definir. Però no són interactives: està prohibit banyar-s’hi (malgrat que la prohibició no impedeix, a vegades, que algú s’hi remulli per celebrar alguna victòria). N’hi ha de mida mitjana, com la del final del carrer Montcada, i de mida gran, com la del carrer Magallanes. D’altres són de mida petita i amb certa gràcia artística, com la que es pot veure a la plaça Joan Abad.
Amb el pas del temps, algunes de les fonts urbanes de Ripollet també han desaparegut o han estat modificades, com al seu dia va passar amb les fonts naturals per la pressió urbana. Potser alguns recordareu l’humil font ornamental que hi havia dins del Parc Anselm Clavé, enmig d’una petita bassa de només un pam de profunditat on hi anava a parar el raig d’aigua després de brollar de la font. I la Font del “Pato”? La recordo sota la placeta annexa a la plaça Clos, al carrer Duc de Tetuan. Ara només hi ha una simple aixeta, però originàriament estava tota revestida amb còdols, que evocaven el riu, i al terra hi havia clavat un estri metàl·lic que deuria servir, potser, per col·locar els recipients mentre s’omplien. Un exemple de font versàtil: quants de nosaltres no ens hi haurem remullat el cap de matinada, després d’una nit de festa?
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors

Leave a comment

Your email address will not be published.

*