Veus: Guanyar per 5 a 0
Avui, dilluns vint-i-cinc de setembre i abans d’escriure res dels atemptats del 17 d’agost, voldria passar ràpidament pels fets dels darrers dies a Catalunya.
Com és que Espanya ha de garantir la seva unitat amb la força del seu exèrcit? No hauria de ser el sentiment nacional de la seva gent el que garantís la seva unitat com a estat? Doncs sembla que no. I tot rau del costum dels seus reis i dels seus governs, de voler guanyar-ho tot per 5-0.
I resulta que ara, els “annexionats” a Espanya ens revoltem de manera pacífica. I ho fem per a decidir democràticament el nostre futur. I no ens deixen. I ens envien més militars. I ens detenen. I requisen propaganda. I targetes censals i paperetes. Fins i tot volen requisar les urnes. Però no s’adonen d’allò més important: no poden requisar la gent. Als electors no ens poden embolcallar amb plàstics transparents i emmagatzemar-nos damunt un contenidor de fusta en un racó de qualsevol caserna militar. Votar aquest diumenge, ha deixat de ser un dret -que també- per a convertir-se en una obligació. Som ciutadans i no súbdits. Som lliures, i ho hem de demostrar aquest diumenge. I ho farem sense por. Espanya ha perdut Catalunya fa anys. Aquest diumenge, posem-hi a tot plegat, la nostra rúbrica.
17-A. La capital catalana i la localitat de Cambrils van patir la terrible visita del terror més bàrbar. En pocs segons, en pocs instants, tot va canviar.
No es podia fer altra cosa que seguir amb la màxima atenció tot el que es deia als mitjans. I les primeres imatges eren esgarrifoses. El que també es veia amb tota claredat, era a gent uniformada que corria en direcció contrària. Mentre la majoria corria amunt, ells i elles corrien avall. Mentre la majoria fugia de l’horror, com no podia ser d’altra manera, altres es carregaven de valor i afrontaven els fets amb professionalitat i decisió. Herois? Professionals? Defenso la segona. Gent preparada, convençuda del seu deure. Serens. Només en tres minuts la zona era acordonada. Només en noranta-sis hores -quatre dies, quatre. Un dos tres i quatre- desarticulaven una cèl·lula terrorista de dotze membres. Uns morts, altres detinguts. Resulta que, si ets sospitós, vas armat i afirmes portar explosius, només hi ha una opció: fer cas dels Mossos i tirar-te a terra. T’ho demanen tres vegades, si no els hi fas cas, ets mort. Terrible, sí. Però no hi ha més opcions. Per la seguretat dels agents i per la nostra. Tot plegat amb professionals de casa i preparats a casa. Sanitaris que en sis minuts ja atenien els ferits i vint minuts més tard, els més greus eren hospitalitzats… Amb gent com aquesta, com no podem estar segurs? Amb aquests professionals, i molts altres, clar que podem construir un país modern, un país del segle XXI. El país que mereixem.
Quan el Govern Català i la seva policia va ser lloada per l’opinió publica i periodística a l’estranger i afirmaven a diferents fòrums d’Europa i del món, que Catalunya es podia governar com a estat independent, el govern d’Espanya ho va voler silenciar. No s’ho podien permetre amb un referèndum d’autodeterminació a tocar. Per aquesta raó es va encetar la campanya mediàtica de desprestigi contra els Mossos, la Conselleria d’Interior i la Generalitat. Calúmnies que ara, fa pocs dies, s’han desmentit.
De tot plegat en tinc una teoria. Com és que el president espanyol va esperar set hores a comparèixer davant dels mitjans? Com s’explica que el ministre de l’interior espanyol estigués “desaparegut” gairebé quaranta-vuit hores després dels fets? Com és que el ministre d’exteriors va trigar tres dies a tornar de les seves vacances a l’Equador? Crec que varen esperar que la Generalitat i els Mossos no se’n sortissin, per a després utilitzar la GC i a la CNP per a ridiculitzar als estaments catalans i acusar-los d’inoperància. Un cop més volien passar pel damunt de tots nosaltres. Volien tornar a guanyar per 5-0 i no els hi va sortir bé.
.Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.
.Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.