Quan les dones ens vam incorporar a la Coral

Quan encara tinc al cap la cançó de Les Flors de maig i a la retina la quantitat de cantaires que hi havia per tot Ripollet, m’ha vingut a la memòria el dia que vaig entrar a cantar a la Coral.
Era l’any 1975 i tot va passar d’una manera ben peculiar, ja que no vaig ser jo mateixa qui m’hi vaig apuntar.
El president de la Coral, en Francesc Muñoz, i altres membres de la junta van proposar a l’U.E.C. si els podíem donar un cop de mà com a mínim els dos anys que faltaven per poder celebrar el centenari de l’entitat, ja que en aquells moments ells eren pocs cantaires i veien que no podrien celebrar-lo.
Eren temps en què es començava a trencar la rutina i apareixien noves inquietuds que fins aleshores havien estat adormides en el llarg període de la dictadura. També la dona començava a ser visible per a la societat. Es va tornar a celebrar Carnestoltes, es va fer el primer Aplec de la Sardana (que, per cert, es va celebrar al parc Josep Anselm Clavé) i, per descomptat, el Centre d’Esplai ja feia temps que funcionava.
Érem un grup nombrós de monitors, nois i noies que de ben segur ens havien sentir cantar ja que cada vegada que acabàvem les colònies d’estiu o arribàvem d’excursió ens plantàvem al mig del carrer tot fent una rotllana i ens posàvem a cantar.
El primer dia d’assaig, al Cafè Faró, va ser una mica estrany per tothom. En primer lloc perquè entrar en grup unes 12 persones de cop no és gaire habitual, i a més cal afegir-hi la diferència d’edat: seure al costat de l’avi Font, en Mariano, el Navinés, el Cigarro, el Jep Bayó, el Pollo, el Bayó, etc. era per nosaltres com estar amb l’avi de casa.
En Pere Miquel, el Director, era molt seriós i nosaltres, al principi, ens ho vàrem agafar tot com un joc. Veure una mosca volant ens feia riure i la veritat és que el posàvem una mica nerviós. Mai li hem agraït prou la constància i dedicació per haver mantingut la Coral viva en aquells anys tan difícils en què s’esforçava per tal que l’esperit claverià no es perdés a la nostra població.
Vàrem aprendre a cantar i a les primeres Caramelles Ripollet va acceptar de bon grat la incorporació de les dones a una entitat totalment masculina des del seu inici i arrels.
Durant uns vuit anys la Coral era un no parar durant  els mesos d’abril i maig. Moltes poblacions de la comarca  ens convidaven per celebrar el seu centenari, i la trobada de l’altre dia m’ho va fer recordar, tothom portava el seu estendard amb orgull.
En les trobades successives encara hi havia corals només d’homes, però cada any apareixien més corals mixtes com la nostra: així, a poc a poc es va anar incorporant la dona a les Corals Claverianes.
Moltes de nosaltres hem seguit cantant durant molts anys. El que va començar sent una ajuda puntual es va convertir en un amor per la música, un amor que ens ha fet portar la Societat Coral “El Vallès” al cor per sempre més.
Hem celebrat el centenari, el 125è i el 140è aniversari. Desitjo que  siguin molts més anys amb el mateix esperit que en Clavé:  PAU, VIRTUT I AMOR.
Moltes felicitats!
.
Eulàlia Umbert – Excantaire
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*