Miguel Bocanegra: ‘La cosa hagués canviat si hagués anat a un taller d’art’

Miguel Bocanegra va sortir del seu poble de Cadis cap a Catalunya en busca d’una feina millor. Com tants d’altres immigrants d’arreu del territori espanyol va establir aquí la seva vida. Va començar en una fàbrica de paraigües però va treballar durant molts anys a la Trilla. La llàstima és que aquesta vida el va impedir complir el seu somni: ser pintor. Ara, com a jubilat, ha pogut dedicar-se amb més temps, crear el seu propi estil i exposar les seves obres al Centre Cultural
Revista de Ripollet: Amb un altre context creus que haguessis sigut pintor professional?
Miguel Bocanegra: Sí. Era una altre època però si els meus pares m’haguessin ficat en una acadèmia a estudiar pintura la cosa hagués canviat. Sense cap preparació vaig començar pel meu compte per la pintura a l’oli sense tenir cap tipus de idea com potser posar els colors quan no tocava. Finalment ho vaig haver de deixar perquè no em divertia. Els grans mestres de la pintura tots treballaven en tallers d’art. Hauria d’haver nascut en una ciutat amb un taller.
.
RdR: D’on neix el teu amor per l’art?
M.B: Des de petit. Però en no tenir recursos m’havia de buscar la vida. El blau i el groc els feia amb el safrà i ‘azulete’, que servia per donar color a la roba, el carbó el picava i em servia de negre però vaig descobrir que amb el sutge es pintava millor, em fabricava els meus propis pinzells…
.
RdR: No hi va haver cap altre banda per accedir a aquest món?
M.B: Abans d’entrar al servei militar un client de la barberia del meu pare, que era pintor, em va portar varies vegades al carrer Petritxol. Allà hi havien tendes i galeries d’art i vaig poder veure de prop aquest món però per comprar pintures era molt car per a mi.
RdR: Quin és el teu estil?
M.B: Sempre m’he fixat en Dalí, Miró, Bosco… En general m’he influït pel surrealisme. Però al final m’he creat el meu propi estil que és molt senzill. Es basa en figures petites que no m’exigeixen gaire esforç. Amb el temps he fet la meva tècnica a partir de bolígraf. A partir d’aquí omplo les figures amb llapis de colors i amb els retoladors acabo de donar-li força al color. Al final he arribat aquí i que d’aquí que no hem treguin
RdR: Què és el que més et costa quan pintes?
M.B: A mi em costa molt seguir la perspectiva però per contrarestar-ho intento equilibrar les meves obres. Per això utilitzo quatres horitzons per donar-li una mica més de profunditat. A més interacciono plans per ajudar també a l’equilibri.
.
RdR: Com ha sigut l’experiència d’exposar ?
M.B: Ja vaig fer una a la Biblioteca però mai ho vaig acabar de considerar una exposició. La gent es posava a llegir i els quadres passaven desapercebuts. Portava temps intentat exposar però m’enviaven un  altre cop a la Biblioteca. Però parlant amb el Club de Jubilats em van donar l’opció de fer-la al vestíbul del Centre Cultural i em va semblar encara millor que en una sala.
.
Un quadre premonitori
Fa dos mesos semblava insòlit que pogués haver càrregues policials com les que es van viure el passat 1 d’octubre arreu del territori català. Un fet que no és propi de l’Espanya del segle XXI. Però  Bocanegra s’ho esperava. Amb certa pena, al mes d’agost, va plasmar en aquesta obra fil per randa el que va passar. Sang, figures armades i caos és el que destaca d’aquest dibuix. Una espècie de quadre premonitori que va dibuixar com a forma de queixa i repulsa esperant que mai arribés a succeir. “Quan el vaig fer només pensava que tant de bo mai passés però malauradament… tot va camí del caos. L’experiència de la vida et fa veure el que hi ha: gent de diferents pensaments i poca entesa és fàcil arribar a aquests desastres però no m’agrada entrar en política, només vull el millor pel poble”.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*