Veus: Ser o sentir-se

Estic escrivint a quarts de nou del vespre del 21 d’octubre del 2017. Avui m’he posat dos cops a escriure per confeccionar un escrit, potser serà aquest el que llegireu. El que no he fet, primer perquè no hi he pensat al matí, i després no he volgut, ha estat de mirar les notícies o saber el que ha succeït amb l’“esperadíssim” consell de ministres extraordinari que ens va prometre el govern central davant de la carta que havia enviat el president català a l’espanyol. A mig matí un xicot m’ha preguntat, ja has vist el discurs? No, doncs, no. No he volgut perdre el temps veient quelcom estava cantat. I acte seguit, hem anat fent la nostra particular valoració del que succeïa amb Espanya. Érem coincidents. És un dels molts joves que s’han incorporat amb força en aquest assumpte de la independència, per sorpresa meva, grata, desprès de les ingents “passades” d’urnes en moltes de les convocatòries electorals. Desprès les meves Rosa’s i la seva germana han passat mentre feien camí cap a la manifestació a Barcelona. Els hi dit que per mi la millor manera de manifestar-se era a les urnes i aconseguir aquell vuitanta per cent que ningú es creu que hi ha a Catalunya d’independentistes, i tenir força davant del món, que tapi boques quan es parla de “todos los catalanes” des de Madrid o des d’aquells ciutadans que viuen a Catalunya i no estan ni volen sentir, ni parlar ni donar opció de que es parli, d’independència.
I aquí és on crec que radica la diferencia entre els uns i els altres, ser català o sentir-se català. No és un joc de paraules. Ser català és com ser espanyol, bàsicament perquè, per sort o per desgracia, s’ha nascut entre aquests quatre mars que envolten aquest tros de terra convulsa durant cents d’anys. Sentir-se català, és això, tenir “allò al cor” de que, malgrat haver nascut en aquella terra, o millor dit, en un tros de la mateixa, el sentiment que arrenca de la història, de la llengua, de les tradicions, de la gent i de la seva manera de ser, ets, et sents, diferent a totes aquelles persones que t’envolten en el dia a dia i que, segurament, gràcies a aquella paraula que han encunyat des de Madrid i repetit fins a l’extenuació, per no dir bogeria, FRACTURA, la famosa fractura social a Catalunya, fa que tingui un sentiment que no sentia des de que sent nen i l’associo amb la despectiu qualificatiu de “xarnego”. Crec que tothom que llegirà aquestes ratlles, sabrà qui era, que volia dir aquella, potser, desafortunada paraula, però que definia el desencant dels ripolletencs i dels catalans davant d’aquelles persones que aterraven a Catalunya per, anava a dir treballar, diré guanyar-se la vida, per què no és el mateix, com tampoc ho era el caràcter, el pensament, la manera de fer de molts d’ells que s’integraren a la realitat catalana fortament limitada per un règim polític molt preocupat per controlar que no es tornés a aquells dies de República que precediren a l’esclat de la guerra civil. Molts d’ells, ajudaren per fer una Catalunya més pròspera, amb el seu esforç diari, sovint en accions ratllant la il·legalitat, o propera a ella, i mirant de que els seus fills, entronquessin amb aquell sentiment de catalanitat diferenciada del de l’espanyolisme imposat. El seu sentiment ha produït molts catalans de cognom Garcia, Martínez o Sánchez amb sentiments que els han fet sortir al carrer i mostrar el seu agraïment a aquell acolliment a la seva arribada, malgrat no va ser fàcil fer-se un forat en el cor reticent dels catalans. Perquè, quant els hi ha donat Catalunya a aquestes i a aquelles persones! I també elles, catalans inclosos, quant han donat a Espanya! I em pregunto, què els hi ha donat Espanya, que no hagin pagat amb escreix al llarg de la seva vida? És superior a mi que com a crit de “guerra” contra el catalanisme, perdó no sé si és contra d’independentisme, hagi de sentir aquella frase del “yo soy español…” o taral·larejant la cançoneta del gran Manolo Escobar i d’altres embolcallats en una bandera preconstitucional cantant el Cara al sol. Señores, por si no lo saben eso es puro fascismo y esa página ya la dimos por pasada, bé, creia. Fa uns quants dies que em ve al cap aquella cançó de la Trinca que feren per ridiculitzar a aquells regidors municipals de Barcelona de l’època franquista que decidiren excloure el català dels plens municipals, i que per manifestar el seu rebuig deien a la cançó que, “els hi fessin un monument”, i explicava tots els ets i uts, de com havia de ser el mateix. “En un núvol tret dels pastorets, i com una estàtua romana, els divuit regidors despulladet tots joiosos i ballant una sardana…”.
Això em ve al cap quan penso en aquests sentimentals  persones “acatalanes”, que es dediquen a la política per provocar. Són dos quarts en punt de dotze i segueixo sense haver sentit una paraula sobre el que havia passat i de les reaccions de ningú. Dormiré tranquil. Esperaré amb candeletes les ‘cacarejades’ des de Madrid, eleccions al Parlament. Però d’això en parlarem un altre dia. Catalans, sigueu i sentiu-se’n. Com a molts abans, els van poder callar però a nosaltres no ens podran prendre la llibertat de sentir-nos catalans.
Ah, perdó, una cosa més. Ara que segurament vindrà en Wert a fer de conseller d’ensenyament i l’assignatura de  català quedarà exclosa del temari a les escoles, catalans us demano, parlem només en català! Allò és el que ens va quedar desprès de la guerra civil i ara desprès d’uns altres quaranta anys, ara  de democràcia, tornarem a aquells temps de prohibició de la nostra llengua. Parlem-la ben fort, per què a Europa i a la ONU, sàpiguen que aquesta meravellosa llengua, a més d’Andorra, també es parla a Catalunya i que a no molt trigar, com el Principat, també estarem allà fent sentir la nostra veu i també en català. Moltes gràcies per llegir-me.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*