Veus: Un vers lliure

Tot passejant a la tardor pel bosc un queda abstret en la combinació de colors: És un espectacle meravellós, és l’harmonia i la bellesa del caos, de la diversitat. Admirat d’aquesta explosió de colors vaig començar a pensar en la diversitat de la nostra societat, de Catalunya, d’Europa i del món en general. Vaig reflexionar que, quan alguns diuen que pensem tots de la mateixa forma davant d’un mateix tema, ens està proposant que deixem de pensar, i per tant, es perden els colors de la diversitat del pensament.
Les fractures i els enfrontaments de la societat, sobretot els basats en actes de fe com a característica de qualsevol religió, són històricament l’antítesi de la diversitat. Avui un exemple d’això és el nacionalisme que vivim a casa nostra. Com tots els nacionalismes, sigui el que sigui, és un sentiment equivalent al sentiment religiós, com totes les religions pretén que les injustícies socials es resolguin al Paradís i no a la Terra, deixant en mans de Déu, que en aquest cas s’anomena Pàtria, la seva resolució.
.
El nacionalisme dels de dalt serveix…als de dalt.
El nacionalisme dels de baix…també serveix als de dalt (Bertolt Brecht).
.
Segons xifres oficials (publicades a La Vanguardia el 6/10/2017) estretes dels convocants del referèndum o mobilització realitzat a empentes i rodolons per motius prou coneguts, l’1 d’Octubre al nostre país, a Matadepera, que és el poble amb més renda per càpita del Vallès, van votar el 66,61% dels ciutadans censats, mentre que a  Badia del Vallès, que és el poble amb la renda més baixa de la mateixa comarca, va votar un 19’47 %. Ripollet que també està a la cua de poblacions del Vallès segons el seu nivell de renda per càpita, va votar un 26,04%, i a Sant Cugat un altre municipi dels de més renda per càpita un 54,83% . Són municipis que estan només a 10/12 quilòmetres l’un de l’altre.
Aquestes dades m’han portat a preguntar-me: quina és la diferencia?, quin tipus de població està donant suport al procés d’independència actualment al nostre país, Catalunya? Perquè, sigui com sigui, s’ha tirat endavant un projecte tant imponent com el d’independència amb un suport que està per sota del 50% ( tal com va ser el resultat de les eleccions del 27 de Setembre passat que es consideraven plebiscitàries, per part dels grups independentistes). .
Si el paper neofranquista d’en Rajoy i el PP ha estat el detonant de què l’ independentisme tingui avui un fort suport no és menys cert que el paper d’en Puigdemont i JxSi, a l’inrevés, ha fet aparèixer i créixer un espanyolisme amb un volum fins ara desconegut. Independentisme i espanyolisme són dos vasos comunicants que es necessiten l’un a l’altre per mantenir aquesta tessitura d’enfrontament en la que han col·locat la societat catalana. Segons el meu parer, això és trencar la diversitat de la societat  i porta a haver d’escollir entre blanc o negre o en estar “amb mi o contra mi”. La bellesa i colors de la diversitat d’una societat que tan bé expressa la tardor agafa el color del blanc i el negre. Tristor.
.
De la mateixa manera que passa amb la majoria de religions, el nacionalisme té el seu protocol: himnes, alguns, que en la seva lletra acaben matant algun enemic i vanagloriant-se no sé que del territori i que són més “xulos” que els altres, banderes que substitueixen les imatges religioses representatives i que marquen territori, referir-se a l’agrupació de les persones entorn aquestes simbologies com “un sol poble”, és a dir un sol pensament, em fan sortir corrents, ja que em fan venir la mateixa al·lèrgia que en temps passats quan sento parlar d’un, una i un… i per sobre de tot, parlar de fractures socials pels conceptes patriòtics, aquests conceptes no fan cap fractura social en tot cas fan una fractura de la societat, la fractura social és quelcom diferent que cap Pàtria ni Déu arregla sinó la lluita de les persones contra la injustícia. Que en som de beneits!
La fractura social no té res a veure amb la pàtria, aquesta fractura està instal•lada fa molt de temps i cada dia creix, entre els poderosos i les classes modestes per no anomenar-les pobres directament a una part cada dia més important. Les verdaderes fractures són les de les necessitats quotidianes de les persones, com per exemple: que la nostra Universitat no jugui el seu paper d’equilibri i equitat social amb uns preus inaccessibles per molta gent modesta, (per cert implantat per Convergència/PDCAT), la corrupció latent també a casa nostra que ha sostret a la societat catalana recursos per fer-los seus: perquè un metge especialista doni hora de visita han de passar ningú sap quants mesos, que els passadissos dels hospitals públics estiguin atapeïts, que les mútues privades aprofitant aquest desastre social estiguin creixent dia a dia, que segons quines operacions tardin anys a fer-se, que les escoles públiques tinguin manca de recursos quan no barracons per les classes, mentre se segueix subvencionant les escoles de l’OPUS que segreguen per sexes amb el suport de JxSí, distribuint als emigrants a l’escola pública i no a la concertada que està subvencionada per tots, que no hi hagi suficients recursos ni residències per les persones dependents, que es faci fora dels seus habitatges a gent que està sense feina, que la distància entre rics i pobres creixi cada dia més, que els salaris tot just donen pràcticament per viure o ni tan sols això… que els assassins socials segueixin portant diners a paradisos fiscals que no és “Madrid” sinó Andorra, Mònaco, Suïssa,… la llista és llarga. Tot això i més és el veritable motiu per indignar-se per mobilitzar-se, per sortir al carrer i no pas la Pàtria sigui quina sigui i és, si més no sorprenent que gent del nostre país que es considera d’esquerres estigui aplaudint i aclamant aquest concepte.
.
Permeteu-me una recomanació: llegiu-vos el llibre Pàtria, escrit per Fernando Aramburu, aquest llibre ajuda a entendre fins on pot portar la ruptura d’una societat. Les fronteres només existeixen pels pobres, si no mireu el que està passant amb els que fugen de la guerra i de la misèria.
Tornant al principi d’aquest article, tot passejant pel bosc un dia de tardor, un queda abstret en la combinació de colors: és la bellesa del caos, és l’harmonia de la diversitat feta realitat… i al fons l’arc de Sant Martí meravellós.
.
Ramon Martos
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors

Leave a comment

Your email address will not be published.

*