Veus: Evolution is coming

L’altre dia vaig veure un documental que em va cridar l’atenció. Potser influenciat pel moment polític en que vivim, em va portar a una reflexió que m’agradaria compartir amb vosaltres. Aquest documental mostrava la conducta dels lleons, els reis de la selva, per esdevenir líders de les bandades quan conquereixen nous territoris. Explicava que a cada bandada de lleons n’hi ha un que actua com a líder, que és el que ha demostrat ser el més fort de la colla barallant-se amb altres lleons pretendents a ser-ho. Els mascles del grup el respecten com a tal i les femelles deleixen per aparellar-s’hi. És un respecte instintiu, doncs els uns saben que el líder és més fort que ells i les altres que els cadells que en surtin de la relació tindran els mateixos atributs de fortalesa que té el cap. Quan hi ha molts lleons mascles a la bandada i comproven o intueixen que no podran assolir l’estatus de líder de la bandada en la que viuen, alguns d’ells se’n van a conquerir altres territoris. La conquesta passa per barallar-se amb els lleons líders d’altres contrades; si guanyen la lluita, seran els nous jerarques, mataran a tots els cadells de la bandada i esperaran a que les lleones d’aquell territori els busquin per aparellar-se i tenir descendència. Amb aquesta conducta, el nou cabdill del grup assegura la prevalença de la seva nissaga i, l’espècie, la transmissió dels gens dels individus més forts.
La conducta del lleó és una de les estratègies que utilitza el món animal per estructurar jeràrquicament grups d’individus i es basa en l’ús de la força com a eina de lideratge i en la transmissió genètica dels millors gens d’una generació a altra. Als nostres ulls ens pot semblar cruel, però quan l’ésser humà encara no era prou civilitzat, actuava d’una manera molt semblant. Els individus més forts eren els que dominaven als altres i feien quelcom semblant als lleons per què el seu llinatge conservés el poder transmetent-lo de pares a fills. I amb el temps, alguns d’aquests llinatges van esdevenir regnats. Vet aquí com podríem dir que la monarquia és un sistema de poder primari, basat en la transmissió hereditària d’una autoritat derivada, originàriament, de l’atribut de la força física. Quantes guerres no hem hagut de patir per resoldre qüestions hereditàries del monarca de torn?
Però a part de la força, els éssers humans disposem de molts altres atributs propis que ens allunyen de l’estadi animal del que provenim. Aquests atributs, com ara la intel·ligència, ens han permès crear societats civilitzades, amb organitzacions polítiques i socials cada vegada més evolucionades en les que s’hi integren trets culturals, ètics i morals. Així, intuïtivament, ens adonem que quan més evolucionada és una societat civilitzada més atributs humans incorpora al seu model de lideratge. Escollir, entre tots, a qui ens ha de governar, mantenir-lo en el poder si ho fa bé o treure’l si ho ha fet malament, és una de les maneres més lògiques, avançades i justes d’aplicar el govern, que no el poder, a un territori.
Biològicament parlant, un rei no ha escollit ser-ho. Degut a que el lideratge que se li atorga és per transmissió hereditària, les capacitats i qualitats del seu regnat es deixen en mans de l’atzar de processos genètics, sotmesos a infinitat de vicissituds aleatòries. En canvi, el candidat a ser president d’una república sí que desitja ser-ne: expressa la seva voluntat de voler-ho ser, es prepara pel repte i els seus conciutadans l’escullen entre d’altres aspirants. Ara bé, que en surti elegit no significa necessàriament que sigui el millor… però això ja és una altra història!
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*