Txema Clares: ‘Els set mesos de preparació han estat el més dur, al final la cursa són 37 hores’

Set mesos, 1.200 quilòmetres i tres parells de vambes. Això és el que va necessitar Txema Clares per preparar l’ultramarató de l’Aneto, un trail que va fer en 37 hores de cursa. Un esforç titànic que té un valor afegit, només fa tres anys que corre. El copropietari del gimnàs DuoFitness va iniciar aquest repte acompanyat de cinc amics amb un objectiu solidari, recaptar fons per una fundació d’esport extrem per a gent amb discapacitats, anomenada Fundació Alvin Bayona. Amb la venta de samarretes i la projecció d’un documental sobre la cursa va aconseguir 3.200 euros a més de completar l’ultramarató.
Revista de Ripollet: D’on neix la teva faceta de corredor de muntanya?
Txema Clares: Neix de la clàssica frase: “No hi ha bemolls”. Amb un noi a qui faig entrenaments personals ens proposàvem un repte cada any. Farà tres em va proposar que volia fer un trail de muntanya però que l’havia de fer amb ell. En aquell moment només feia bicicleta, sempre deia que córrer era de covards. Per treure-me’l de sobre sempre havíem parlat de fer una caminada a l’Aneto i li vaig proposar fer una marató que es fa cada juliol. Al principi es va fer enrere però el vaig reptar i per sorpresa meva al final es va animar.
RdR: I l’ultramarató que heu fet aquest any?
T.C: Aquesta experiència ens va agradar tant que ens vam proposar anar a més, fer el mateix recorregut no tenia sentit. Dintre de la Vall de Benasque hi ha tres grans proves: la marató, la volta a l’Aneto i la gran trail o ultramarató. L’any passat vam fer la volta i ens vam veure capaços de fer la ultra. Eren paraules majors, però se’m va creuar la Fundació Alvin Bayona. Li vaig proposar als amics fer-la amb una finalitat solidaria i fer aquesta història més bonica.
RdR: En que es basa aquesta ultramarató?
T.C: Sol superar els 90 quilòmetres de cursa. La nostra eren 109  amb 7.000 metres de desnivell positiu acumulat. 42 dels quilòmetres eren per sobre dels 2.000 metres. A més s’ha de comptar que nosaltres no som corredors, en tres anys hem fet una de les ultramaratons més dures de la lliga europea. Ens tres anys hem arribat a primera.
RdR: Com es prepara un repte així?
T.C: El teu compromís ha de ser més gran que el repte al qual et vols enfrontar. Vam començar al novembre del 2016. Ho vaig estructurar per objectius. El primer era arribar al campament base, vaig treballar la base cardiovascular. El següent va ser de potència, per agafar força a les cames i capacitat de treball al cor. El tercer van ser les sèries. I per últim la feina d’altitud, tots els caps de setmana anava al Puigmal a estar el màxim número d’hores per millorar la resistència en grans alçades.
RdR: Quina ha estat la dificultat més gran?
T.C: No estar molt temps amb la família. Anar a córrer i no poder estar amb els meus fills o anar-me’n tot el cap de setmana. Els set mesos d’entrenament han estat el més dur de la prova, al final la cursa són 37 hores. Set mesos de compromís amb el repte.
RdR: Parles de les 37 hores com si fos fàcil de fer.
T.C: Saps què passa? Jo tenia molt clar que després d’aquest temps d’entrenament acabaria la carrera tant si com no. En el moment que escoltés el tret de sortida sabia que la cursa començava a acabar.
RdR: Amb què et quedes de l’experiència?
T.C: La carrera és una experiència brutal a nivell humà. Quan vaig decidir fer-la més gent de la que m’imagina  es va enamorar del projecte i em va dir: “No et deixarem sol”. Pots entrenar durant molt temps però si en la cursa tens un mal dia no pots fer gran cosa. A dos companys els hi va ocórrer això però ajudar-los a no tirar la tovallola és una experiència humana brutal. Al principi va ser una història meva però al final ha estat una aventura de molta gent que ens ha donat el seu alè.
.
RdR: Com t’ho vas fer amb el muntatge del documental?
T.C: Per arribar una miqueta a la gent se’m va ocórrer fer-ho amb la càmera a la mà i cada cert temps penjar-ho a les xarxes socials. Un dia un client se’m va acostar dient-me que li agradaven i que un cop acabat el projecte que faria. Jo pensava fer un muntatge casolà però ell es va oferir a fer-lo i li va donar una qualitat que no m’esperava.
.

La Fundació Alvin Bayona
“Vaig conèixer a Álvaro Bayona a través d’un amic en comú, sempre havia escoltat les seves històries. El dia que es va quedar en cadira de rodes perquè el va enganxar una allau i quasi que el coneixia sense conèixer-lo”, assegura Clares. Bayona era un aventurer. Practicava tot tipus d’esports extrems però l’accident el va impedir tornar a caminar. Per un altre haguès estat una limitació però ell no va deixar de lluitar per poder seguir practicant-los. I no es va quedar aquí, volia que tothom amb la seva situació pogués gaudir d’aquestes experiències. Quan Clares es va proposar el repte no va dubtar que la feina d’Alvin Bayona era la indicada perquè aquest projecte fos el beneficiari.
La idea de Bayona és ‘per donar una mica més de vida’, una filosofia que Clares comparteix: “M’agrada pensar que el meu treball també serveix per això, perquè la gent sigui una mica més feliç, vaig veure cert paral·lelisme. Em vaig posar en contacte amb ell, li va encantar la meva idea”, explica el propietari del gimnàs.
En total van ser 3.200 euros recaptats. El repte agradava a tothom i tot eren facilitats. Samarretes a preu de cost, ajuda per muntar el documental. Una xifra a la qual no s’esperava arribar però que ajudarà a fer possibles els tràmits de formació de la Fundació.

:

Leave a comment

Your email address will not be published.

*