Veus: Gram i independència

Recordo des de petit al meu oncle lluitant contra aquella herba que de manera insistent sortia al pati i a l’hort de Can Buxó. A mi aquella herba em semblava glòria i somiava en un camp ben ple. Ell sabia que era impossible, excepte que es canviés tota la terra del lloc a on sortia, eliminar-la. Per el que sé i he pogut veure quan en Líder n’arrenca dels parterres de l’enjardinat de la casa, com que aquests bris surten d’unes arrels que s’estiren per sota terra i que fa que encara que n’arrenquis un o més d’ells, la planta segueixi viva, i que s’estengui i estengui. Així vaig veure ahir al matí la independència. És el gram que ha estat durant quatre segles, arrelant i que, de manera més o menys evident, donava senyals de vida en funció dels “jardiners”. Rei o cap de govern de torn que hi hagués al capdavant de la nació espanyola en el moment. És evident que com a tot esser viu el que li cal que eixir, viure, perdurar, reproduir-se, és el rec, així també passa amb l’independentisme. Aquells brots d’herba que durant quaranta anys anomenàvem catalanisme, en aquests darrers anys, avui, gràcies a aquell rec, s’ha convertit en un estol, en una ampla catifa de brots independentistes. Però el pitjor, bé o millor dit, el millor per aquest sentiment, és l’arrelament d’aquest i que amb constants “recs” des de la capital de la nació i ara amb l’adob que li dóna l’Europa més conservadora i poruca de tota la història, aquelles arrels s’estenen i surten bris d’independentisme, que malgrat aquells jardiners que s’entesten a arrencar de soca-rel aquells inoportuns i inquietants brots, no aconsegueixen més que avivar-la. Malgrat la fortalesa de l’independentisme, que rau en el sentiment, per tant pot ser modelable i manipulable, sempre li queda al “jardiner” una actuació sobre aquesta gran eixida, com és la d’intentar canviar la “terra” i com ja es va fer en temps de dictadura, duent cap a Catalunya llavors d’altres “herbes”, dures i resistents nascudes en la necessitat que havien patit. Per desgràcia, ara no li cal al govern d’aquesta “dictadura democràtica” que tenim, fer venir, importar, noves llavors, només li cal adobar aquelles antigues amb promeses i cants de sirenes entonant la grandesa i unitat de la gran pàtria espanyola des del centre del regne de l’antic Imperi.
L’aposta és clara i dóna fruits, tant és així que aquesta eixida ha estat ràpida, i aquella “majoria silenciosa” com se l’ha anomenat, ha tret el cap de la mateixa manera que ho han vingut fent els bris de l’independentisme en els darrers anys, amb banderes espanyoles barrejades, o no, amb senyeres, fent cants i manifestacions al carrer. Al capdavant, els tres jardiners, que avui i en favor de la unitat nacional, diuen ara, adoben amb únic tractament i el mateix discurs, el 155… Potser caldrà recordar, com i per què s’ha arribat fins a aquest punt d’intent de bifurcació de camins, que s’ha plasmat en aquell prohibit cartell editat per el referèndum del 1-O. S’ha d’explicar clar a tota, tota inclou a aquells espanyols de Catalunya, perquè hem arribat aquí. Els nostres polítics, ho han fet perquè, com va dir en certa ocasió un meteoròleg, “no tenim memòria històrica” i si en tenim, és poca o selectiva, doncs també és cert que hi ha persones no veuen o no volen veure més enllà d’aquesta boira espessa que generen els mitjans de comunicació, TV i premsa sensacionalista i partidista, que “aborrega” a les persones amb concursos i premiant als més fidels, generant, princeses i reis de tot tipus d’activitats i distorsiona, menteix i amaga sobre el que ha passat i passa a Catalunya. Crec però, que sota terra, per sort, segueixen alimentant-se aquelles antigues, per no dir ancestrals, arrels. Els jardiners, podran segar aquells bris, però us puc assegurar que com el gram, la independència tornarà a eixir, d’un verd potent, llampant, viu…  sempre que no ens deixem dur per la bogeria que faci que ens “canviïn la terra”. Dies enrere em van enviar un escrit penjat a la xarxa anomenat Puigdemont a la prision. Crec, que hi ha parts molt assenyades i d’altres més subjectives. Vaig llegir i recomano, Catalunya, lentejas y progres españoles. Són dos d’un munt d’escrits que em fan sentir, que no estic sonat, que no és només un somni o un desig, i que no estic, estem sols en aquest camí cap a la independència.
Moltes gràcies per llegir-me.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies