Unes paraules per la Societat Coral ‘El Vallès’ (9)

Els meus primers records de la coral son dels concerts que feia en acabar la Missa del Gall. Era una tradició escoltar la seva cantada abans de sortir de l’Església menjar una mica de coca i anar cap a la inauguració dels Pessebres on de nou cantava la coral. D’això fa moltíssims anys, però vaig créixer amb aquest model de tradició que lligava la coral i el poble. Recordo els canvis sonors quan va començar a dirigir el Joaquim de la Cuesta, i la Coral Infantil amb la Ma. Josep Toledano, i recordo com em va impactar un concert de Bach que es va fer a l’Església… Poc sabia jo aleshores que el futur seria músic, i menys que seria al davant d’aquest grup de persones que cantaven. Poc em pensava que aquella figura que donava l’esquena a la gent, però que copsava l’atenció de tothom havia de ser jo. I ve-t’ho aquí, avui sóc el director, la persona que musicalment ha de guiar aquests cantaires per a satisfer allò que els agrada fer: cantar.
I el cert és que no és fàcil. En un cor amateur, on es ve a cantar perquè t’agrada, cal tenir en compte molts aspectes, des de la tria del repertori, la ubicació de les veus, a aspectes socials i culturals, i a sensibilitats diferents. És realment molt més complex que dirigir un grup professional. Cal crear i cultivar un vincle, ja que jo necessito als meus cantaires tan com ells a mi. La confiança ha de ser plena, i m’emociona quan els cantaires ho donen tot en aquest sentit.
He viscut moments importants d’aquesta transformació dels darrers anys. No menys que els anteriors, però significatius pel que fa a l’evolució artística i social de l’entitat. La renovació de la casa, com a mesura de millora qualitativa per als cantaires. La recuperació del valor a l’estandart com a símbol de la història i significat de qui som. I la creació de l’Escola de Música, com a intenció de futur.
També dir que a través d’aquests deu anyets que porto dirigint la coral he après molt. Mai deixem d’aprendre. I he après molt de la veu, que per be o per mal, la duem sempre a sobre i pateix i gaudeix del mateix  que el nostre cos. No parlem només de les cordes vocals, una guitarra no són només les cordes, ho és tot. I el nostre cos és el nostre instrument. I si cuidem la veu, la treballem i l’estimem, ens estarem cuidant, treballant i estimant.
El nostre so no es producte d’un sol muscle, sinó el resultat de nosaltres mateixos.
Cadascú te la seva personalitat i per tant la seva veu. I tot és ‘moldejable’ amb consciència i voluntat. A partir d’aquí, el director ha d’apassionar a 20 o 40 consciències i voluntats cap a un mateix objectiu i convertir-lo en so i en música. Però no ho fa sol. De fet no ho fa ell, ho fan les veus que creuen en aquest objectiu.
Com a conclusió… La meva intenció, quan vaig començar a dirigir la coral era per ajudar-los a fer un concert de Nadal, jo ja tenia feina com a músic, molta! però la idea m’atreia, ja que els meus inicis en la música eren vinculats al món coral, a la ja desapareguda Coral Cerdanyola.
I sense saber massa com, vaig seguir dirigint-la pel següent concert, i pel següent, i així fins ara. El que sí sé és perquè, a tots els llibres de direcció es diu que el director no ha de cantar sinó escoltar. Per mi és el més difícil. És l’emoció i dedicació que hi ha quan es canta.
.
Jordi Giménez – Director de la Coral
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies