Veus: Avui no parlaré de política
En aquesta entrega del “Veus”, on no parlaré de política, vull explicar-vos una gran lliçó de dignitat i respecte que vaig rebre quan era més jove. Fa uns vint-i-cinc anys, la meva dona i jo vàrem viatjar per segona vegada a l’illa de Cuba. Allà vaig trobar-me amb l’amic Roberto Fernández. Vaig conèixer la seva família, la seva esposa i la seva llar. En Roberto, ceramista de professió, tot i haver estat un dels “Barbuts” que va baixar de Sierra Maestra durant la revolució, vivia modestament al carrer Obispo, en una de les típiques cases atrotinades de l’Havana Vella. Després de dinar a casa seva, allò que les restriccions del “Período Especial” li permetien posar a taula, i després de conèixer més a fons la seva obra artística, vàrem parlar de la dignitat dels cubans, i la necessitat de ser coherents amb allò que es pensa i es promulga. Ens posarem d’acord molt ràpidament i vàrem signar una espècie de pacte no escrit, on ens comprometíem a complir dia a dia amb aquesta màxima.
.
Va arribar el moment del comiat i en Roberto, que viatjava pocs dies després a DF, a Mèxic, a donar classes de ceràmica precolombina a la facultat d’història, va preguntar-me si podia fer-li un favor. Amb l’arrogància dels trenta anys i amb la butxaca plena, vaig respondre-li que sí: “Cap problema, Roberto. Cap problema”, vaig dir-li. Em va demanar que li comprés dos carrets de trenta-cinc diapositives en color. En Roberto volia fotografiar unes peces de ceràmica prou voluminoses i que no podia traslladar a la capital mexicana. Qui hagi viatjat a Cuba, sabrà que els ciutadans de l’illa, en aquella època, parlo del 1993, no podien accedir a les botigues destinades als turistes on es podia trobar de tot. Doncs bé, després d’un agradable passeig amb en Roberto pels carrers de la capital del son i la rumba, la del Malecón i La Punta, accedirem a un d’aquests establiments carregat de tot, però prohibit pels hereus de la revolució. Després d’uns minuts d’espera, vaig comprar uns quants carrets de fotos per a mi i els dos carrets de trenta-cinc diapositives en color que en Roberto em va demanar. Amb la supèrbia que ens caracteritza als “occidentals”, li deixo anar a en Roberto: “No et preocupis, si vols un parell de carrets més, no em costa res…”. Amb el rostre immers en la més gran de les modèsties, Roberto, amb el seu accent cubà tan característic, em va respondre: “Solo necesito dos carretes Joldi, no cuatro”. Ignorant de mi i sense entendre que em volia dir realment, vaig insistir: “No, no et preocupis, no em costa res…”. Roberto, amb un to de veu una mica més alt, tant en volum com en dignitat, va respondre: “Joldi, solo necesito dos carretes de treinta y cinco diapositivas en color, nada más. Eso es todo lo que te pido”. Amb el seu to de veu, vaig comprendre finalment, com i de quina manera jo, havia menystingut, no només a un home, sinó a tot un país sencer.
.
Una de les lliçons de dignitat que més m’ha marcat. Segueixo sentint la pell de gallina cada cop que recordo aquest moment tan intens. Mai seré capaç d’oblidar tot el que es va remoure al meu interior, quan la serenor em va permetre entendre el significat de la superba i la prepotència que vaig emprar amb en Roberto.
Els pobles i la seva gent tenen la necessitat de viure amb dignitat i respecte. Qui desitja patir el menysteniment dels que no volen res més que comportar-se de la manera més superba possible? Quin dret te ningú de voler passar pel d’amunt de la gent i dels col·lectius? Quin dret te ningú d’afirmar que hi ha gent, tot un poble, que no en té de drets? Quants cops més, haurem de deixar clar que, el que ens fa falta és, ser respectats per a ser el que volem ser. I a més, ser-ho dignament. Seria bo ser reconeguts com a Nació: “Seria el principi d’una bona amistat”. Casablanca?
.
Apa, res més. Veieu com no he parlat de política avui?. O sí?
.
Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.