Veus: El “pidetots”

Aquest matí, quan anava passejant i he passat pel seu costat, l’he tornat a mirar. Tot i superar-me en alçada, encara és un arbret prim i baixet que necessita d’un tutor al seu costat per mantenir-se dret. Al mig dels altres arbres sembla escanyolit, però la verdor de les seves fulles ens indica que gaudeix de la força suficient per anar creixent. Sens dubte, les seves característiques genètiques com espècie l’ajuden: els pins blancs (Pinus halepensis), són dels arbres més resistents a la sequera, són poc exigents a l’hora de captar els nutrients minerals del sòl i arrelen on poques plantes ho poden fer. Però el que de debò em fa creure que amb el temps serà un dels arbres més exuberants d’aquell racó del parc és haver estat testimoni de la força vital que li van transmetre les mans que el van plantar.
Aquest arbre del que us parlo és un pi que van plantar un grup de pares i mares amb els seus fills el novembre passat. Van fer una festa d’aniversari i van decidir plantar un arbre per celebrar-ho. Em van demanar consell sobre quin seria l’espècie més adient per plantar-lo i el millor lloc per a fer-ho; humilment els vaig orientar i el dia assenyalat vaig passar per allà. Les arrels del pi ja eren dins del sot quan vaig arribar i les mans corpulentes dels pares acabaven d’aixafar el terra del voltant del tronc per acabar de fixar-lo bé al sòl. L’escena es completava amb els nens i les nenes que havien ajudat a fer el forat al terra i a col·locar l’arbre dins jugant i cantant al seu voltant.
Durant uns mesos aquell arbre ha estat cuidat i mimat; al novembre que ve tots tornaran a aquell lloc per a commemorar aquella jornada. I passaran els anys… El pi seguirà creixent i aquell grapat de pares, mares i fills aniran fent la seva vida. Un dia, provablement, es retrobaran de nou en aquell indret recordant el dia en què el van plantar i el motiu pel que ho van fer. El pi haurà assolit l’alçada adulta, el seu tronc tindrà un diàmetre considerable i la seva escorça mostrarà els senyals inequívocs del pas del temps: cicatrius de branques trencades, dibuixos de cors amb noms dins, forats d’insectes… Els infants ja seran adults; n’hi haurà de nous i altres, potser, ja no hi seran, però tots percebran que hi ha quelcom que els uneix.
.
Al cap d’uns dies de la plantada de l’arbre, el David, un dels promotors de la idea, em va fer arribar un correu en el que em deia que “Pidetots és el nom que entre els nostres nens, de Pinetons, van decidir posar-li al nou arbre. Crec que cap equip de màrqueting podria haver trobat un nom millor per a ell: a més de l’evocació poètica i solidària, és com sonaria el nom de la nostra escola si l’intentes pronunciar amb el nas ple de mocs, molt adient per celebrar uns aniversaris de tardor. Els nens van quedar encantats, els pares també i el poble té un nou arbre per gaudir”. Pidetots… i també una mica meu. Per això, aquest matí, quan anava passejant i he passat pel seu costat, l’he tornat a mirar.
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.

1 Comment on Veus: El “pidetots”

  1. Juan Manuel Garcia Fuentes // 4 febrer 2018 at 11:36 // Respon

    Yo soy uno de los padres que estuve allí, realmente tenia mis dudas si los niños les gustaría la actividad, pero ciertamente verles hacer turno para picar y cabar y preocuparse de como habia que hacerlo bien fue gratificante. Al final piensas que no todo tiene que ser Chiquipar. Creo que fue una actividad gratificante y a la vez didáctica.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies