M. Castellví i MJ. Brianso: ‘Les necessitats creixen i l’espai actual se’ns fa petit’
Als anys 70 hi havia una gran nombre de gent adulta que no havia tingut accés a l’educació mínima. Montse Castellví va estar implicada en una reivindicació que acabaria amb la formació del Centre de Formació per Adults. Al 1978 es va reconèixer com a tal i va entrar de professora la Maria José Brianso. Aquest any el centre celebra el 40è aniversari d’un centre vital per al poble i que cada cop necessita créixer més
.
Revista de Ripollet: Va ser una necessitat del poble la creació del centre?
Montse Castellví: En aquell moment hi havia molta gent analfabeta, més de 2.000 persones i molta població sense el graduat escolar i el certificat d’estudis primaris. Llavors en l’Associació de Veïns hi havia gent que estava vinculada al món de l’educació i va haver una coordinació perquè era una necessitat que associacions i sindicats reivindicaven. El lema en aquell moment va ser: ‘Cap treballador sense educació bàsica i cap barri sense escola d’adults’.
.
RdR: Com van ser els inicis?
M.C: Els inicis van ser a l’Associació de Veïns del carrer Casanovas, la única del poble. I allà vam aglutinar a persones que havien anat a l’escola de Cerdanyola i volien tenir-la a Ripollet. Des de la Comissió d’Ensenyament ens vam posar a treballar per aquest objectiu i vam contactar amb un altre professor. Van aparèixer 80 alumnes amb ganes de formar-se i vam començar aquesta moguda anant pels barris, portant audiovisuals, fent xerrades i coordinant-nos amb Barcelona. Fèiem classes voluntàries a l’antic Cristo Rey, ara Anselm Clavé, a partir de les cinc de la tarda i les altres a l’AV. Al 1978 vam aconseguir que la Generalitat oficialitzés l’Escola d’Adults i vam aconseguir l’aulari del Tatché. Aquell any es reivindicava que hi hagués tres mestres a l’Escola d’Adults, va ser quan va arribar la Maria José.
.
RdR: Quin és el procés per acabar al Pavelló?
Maria José Brianso: Al Tatché vam estar fins al 1991. Érem tres professors amb una bona colla de gent voluntària que complementàvem el que nosaltres anomenem com educació permanent, no només formació bàsica sinó que també cultural. Gràcies als voluntaris vam anar creixent i al 91 vam aconseguir les aules del Pavelló, va ser l’impuls perquè l’equip de professors creixés. Ara mateix som 11.
.
RdR: El Pavelló es converteix en el moment clau per poder créixer?
MJ.B: Quan estàvem al Tatché unes aules eren nostres però només eren quatre o cinc, la resta eren compartides amb primària. Només podíem utilitzar-les a partir de les cinc de la tarda i això limitava el nombre de cursos. Aquí al Pavelló ens permet entrar a les nou i mitja del matí i acabar dotze hores després. Així podem acollir més alumnes.
.
RdR: Però tots els projectes del CFA eren únicament a l’escola?
MJ.B: No, per exemple vam entrar dins un pla de desenvolupament des de Ripollet, Cerdanyola, Montcada juntament amb la Generalitat. El projecte era fer un treball educatiu al campament gitano que hi havia al costat del riu. Vam fer classes d’alfabetització i també perquè es poguessin treure el carnet de conduir. Per aquest pla van entrar quatre mestres, tres només per al projecte. Va ser molt interessant. Vam veure que la idea que teníem sobre l’educació amb adults és que no és una vessant educativa sinó que també entren factors socials i culturals. També intervenien serveis socials, associació gitana… era un pla en el qual participaven molts departaments en una acció conjunta.
.
RdR: Quan arriba la seu al barri del Tiana?
M.C: Quan va acabar el pla del Riu Sec la Generalitat volia rescindir el contracte als professors que van entrar però nosaltres teníem molts projectes per al poble. Per tant vam presentar un pla a l’Administració i vam reivindicar que els mestres es mantinguessin. Vam aconseguir que al 1992 es firmés un conveni entre Ajuntament i Generalitat que va permetre que se’ns dotés de més mestres i l’Ajuntament ens cedia dues aules al Tiana a part de les aules del Pavelló.
.
RdR: Com va néixer l’Associació?
M.C: Des del principi alumnes, mestres i col·laboradors ho decidíem tot col·lectivament, anàvem a la una. Va haver un moment que per desenvolupar més aquesta formació necessitàvem legalitzar una associació.
MJ.B: El que aglutina és tota la vessant més cultural. Tradicionalment el CFA sempre hem entès que l’educació d’adults no només té la vessant més formativa sinó que també hi ha una vessant més cultural, de sociabilitat, preparar tallers… No és el mateix l’anglès que t’obliguen a estudiar al que pots parlar.
.
RdR: Teniu prou amb les instal·lacions actuals?
M.C: Com creixen les necessitats educatives de la població l’espai se’ns fa petit i tots els consells de centre li fem arribar a l’Ajuntament que calen més espais.
MJ.B: La reivindicació del CFA és la d’un espai gran, que cobreixi les necessitats formatives de la població i el pavelló no les reuneix totes. Al setembre comptàvem 700 persones i contínuament s’estan inscrivint.
.
RdR: En quina situació educativa es troben els adults de Ripollet?
MJ.B: No tenim números exactes però des de que es va implementar la ESO tota la gent adulta que abans tenia només el graduat escolar és una gent que per treballar no tenen la titulació bàsica que es demana. Ripollet ha acollit molta gent nouvinguda, el poble necessita des de la formació més bàsica, des de l’idioma. Des de la Diputació s’està fent una anàlisi però quan arribi Déu ni do el que sortirà.
.
RdR: Què heu preparat per a l’aniversari?
M.C: Hem preparat un concurs per fer un nou logo del centre obert a tots els adults del poble. També una gran festa de fi de curs. Estem preparant una conferència sobre passat i present de l’educació d’adults cap al març i veure quin serà el futur.
.
RdR: I quin és el futur del centre?
M.C: Les necessitats formatives dels adults canvien i estem a favor de que sempre s’adapti a aquestes necessitats i sempre de forma gratuïta perquè és un dret i treballarem en això.
.
.