Veus: Vers lliure II. Trencant la formació

No hi ha estètica més bonica que un soldat fora de línia,
 allà és demostra que hi ha vida, llibertat, capacitat per ser un mateix.
Catalunya es troba actualment en una situació políticament enfangada com a conseqüència de l’enfrontament intern en què ens ha col·locat d’una banda la declaració de la via unilateral per la independència sense disposar d’una majoria electoral que ho fes evident, ni cap suport de cap país de la UE a part dels grups d’extrema dreta anti-europea, i per l’altra l’actitud neofranquista amb què el PP judicialitza la problemàtica generada per dos milions de persones que donen suport al procés independentista i que, els agradi o no, són una realitat evident. Aquesta situació ens ha portat a un principi que ja es descriu en física:  Si un cos A exerceix una força (acció) sobre un altre B, aquest al seu torn exerceix sobre A un altra força (reacció) igual en magnitud i direcció, però de sentit contrari i aquí estem tots enfangats entre pàtries i banderes.
En el seu millor moment Convergència, encapçalada pel clan Pujol i acòlits saquejadors del nostre i seu (mai millor dit) país Catalunya, va arribar a tenir, aproximadament, un 1.350.000 vots. Si a aquests li sumen els que tenia Esquerra Republicana i les forces independentistes d’esquerra la xifra de votants s’aproparia als 2.000.000. Primera conclusió: El gruix de l’independentisme no ha crescut en nombre de persones sinó per la transformació en independents dels votants de la desapareguda Convergència que, víctima de la seva corrupció, s’ha transformat en PDCAT.
Ciutadans, la dreta que vol substituir al PP a Espanya, tot dient que no són de dretes ni d’esquerres, ha estat la formació guanyadora en vots a Catalunya. Històricament els que això diuen sempre són de dretes per no dir quelcom pitjor. Segona conclusió: a Catalunya el 21 de Desembre ha guanyat la dreta lliberal, Ciutadans més Junts x Catalunya (en aquesta ocasió PDCAT no s’atreví a posar el nom). Cal recordar que ambdues formacions a Catalunya estan enfrontades pel tema nacional però a la UE estan juntes en el grup Europeu lliberal ( igual pensament econòmic que és l’important), és a dir són sòcies amb els partits europeus amb programes econòmics neoliberals, els de les retallades. Avui els partits de la dreta lliberal són  majoria a Catalunya.
El 21 de Desembre, dins l’independentisme, va guanyar Junts x Catalunya, un nom que, a priori, no vol dir res. És com si el PP, donada la seva corrupció, es presentés com Juntos x España, nom que tampoc no diu res però diu molt. Catalunya, Espanya, França, Itàlia, Alemanya… són noms de país, normalment el nom més preuat per tot tipus d’ or­ganitzacions­ nacionalistes per fer-lo servir per les seves formacions polítiques, com si les altres no formessin part d’opcions tan dignes, sinó més, per qualsevol d’aquest països. És la manera d’escamotejar el seu programa, sempre de dretes, i fer que es voti banderes i pàtries, conceptes metafísics emocionals, que res tenen a veure en la vida real i quotidiana de les persones com es pot comprovar dia a dia en el nostre país.
.
I mentrestant… segueixen les cues hospitalàries mentre creixen les mútues sanitàries, no hi ha especialistes suficients, escoles sense recursos que sí hi ha per a les privades, salaris que no donen per viure, manca de residències per les persones dependents sense recursos, no hi ha mitjans per a la investigació, les carreres universitàries les més cares d’Espanya… però això a qui interessa… Ara el que importa és la bandera i la pàtria, sigui quina sigui.
Quan veurem més d’un milió de persones per dir prou a aquesta situació? Són les últimes manifestacions arreu d’Espanya dels pensionistes el principi de les mobilitzacions per reivindicar que ja n’hi ha prou de retallades socials? Possiblement no, aquesta és la tercera conclusió: sortiran altra vegada un milió amb les banderes d’uns i altres i els problemes socials continuaran amagats i enquistats perquè: Les banderes… A por ellos ooeeee…, El carrer és nostre…, Un sol poble…, El poble decideix nosaltres obeïm… formen part del populisme més dur i del simplisme polític magnificant diferències, inventades o no, tal com passa quan el pensament és únic i dogmàtic. Potser, per part de l’esquerra aniria bé donar una mirada a Portugal i el que allà han fet per tenir un govern que ha aplicat polítiques socials i econòmiques molt diferents de les preconitzades per les dretes lliberals. Però mentre l’element central siguin les pàtries i les banderes… tenim dreta al poder per temps tant a Espanya com a Catalunya. Ho hem de canviar. Està a les nostres mans.
Recorda sempre això Sepharad
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills
.
Salvador Espriu (1913- 1985) –
La pell de Brau, 960 (fragment)
.
Ramon Martos - Dr. en Història Contemporània-UAB
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies