Sonreir es Vivir: ‘L’agrupació t’ajuda a veure que no estàs sol, que algú ho viu i ho veu com tu’

L’experiència de tenir un fill és única tot i que a vegades un pèl complicada. Però si aquest fill pateix una diversitat funcional, el que es coneix vulgarment com a discapacitat, encara ho és més. Barreres arquitectòniques, mirades carregades de prejudicis, poques ajudes…
Davant de tot això l’agrupació Sonreir es Vivir va néixer per suposar un respir per aquests pares. Un punt de trobada per realitzar activitats adaptades i un punt de suport per als moments més difícils.
Revista de Ripollet: Què és Sonreir es Vivir?
Sonreir es Vivir: Som una agrupació de pares de fills amb alguna discapacitat que ens ajuntem per parlar entre nosaltres i explicar-nos els problemes que ens anem trobant. Fem teràpies de grup, excursions i activitats per als nostres fills. Al final entre nosaltres ens entenem millor, no és que la societat no ens vulgui entendre. No tenim cap vincle com associació, simplement som persones que ens reunim perquè els nostres fills connectin amb nens amb condicions similars i entre els pares ajudar-nos.
RdR: Què és entendre’s millor?
S.V: Quan tenim un problema ens donem suport. Podem compartir vivències i veure que no estem sols.
RdR: Heu pensat constituir-vos com associació?
S.V: Actuem com una associació però no tenim papers. Rebem ajuda de voluntariat i quan fem alguna activitat ens acompanya un infermer. Intentem que tot rutlli com una associació. És veritat que ens hem plantejat constituir-nos però per ara preferim seguir així.
RdR: Com va néixer l’agrupació?
S.V: Alguns havíem format part d’altres associacions  o ja ens coneixíem per altres motius. Sempre parlàvem de buscar un moment per veure’ns però mai apareixia, sobretot perquè no sabíem com fer-ho amb els nens. Al final vam trobar voluntaris que ens ajudessin i vam decidir quedar un cop al mes. De tot això ja farà dos anys.
RdR: Però per què sorgeix?
S.V: Sobretot sorgeix de la necessitat de mantenir-nos units per la discapacitat. Ens trobem que a vegades som els pares dels diferents, els que no tenen cabuda en segons quines activitats o en certs àmbits de la societat. Tenim fills amb una o més discapacitats però que són fills com el de qualsevol altra persona. L’únic problema és que a vegades no estan inclosos per tenir una discapacitat. No ens sembla just que un nen hagi d’estar exclòs de, per exemple, un espai o d’una excursió. Al final és el que dèiem abans, l’agrupació ens ha ajudat a veure que no estem sols, que algú viu i veu la situació com nosaltres.
RdR: Quines activitats heu organitzat?
S.V: Sessions de risoteràpia, teràpies de grup, excursions, algunes celebracions com Halloween, Nadal… el més important és ajuntar-nos tots.
.
.
RdR: I quines són les diferències que té una activitat per un nen amb diversitat funcional?
S.V: Coses tan simples com l’autocar. Un autocar sense adaptar et pot costar uns 300 euros, a nosaltres ens pot costar 100 euros més. Tothom presumeix que és solidari i entenen aquestes situacions, però realment no és així i la gent no és tan solidària com diu. Per exemple trobar voluntaris és complicadíssim. O un dels obstacles més grans que ens trobem és portar un nen a un parc, costa trobar-ne d’adaptats.
RdR: El gran problema que us trobeu és la falta de sensibilització de la societat.
S.V: Ens hem trobat casos de gent que la miren amb lupa en fer la declaració de la renda. Que els han tractat de defraudadors. No cal que ens ajudin molt més que als altres o ens donin ajudes que no ens pertoquen però tampoc que ens compliquin la vida. Si tu no et mous l’Estat no et dóna res.  Per exemple, en la pròxima reunió ens acompanyarà un assistent social per acabar d’ajudar-nos. També ens passa molt que ens miren malament pel carrer. Ens hem trobat com pares de nens sense cap discapacitat els separaven dels nostres com si estiguessin infectats. Discapacitat no és el mateix que incapacitat. La gent amb una discapacitat s’ha d’esforçar el doble o el triple per viure, són més capaços.
RdR: Aquest problema es canviaria des de l’educació?
S.V: Està molt clar que sí. Si des de ben petits tots haguéssim compartit un espai amb algú que patís alguna discapacitat creiem que tots actuaríem molt diferent.
RdR: Al final l’agrupació us serveix per tenir un moment per respirar i gaudir?
S.V: A qualsevol dubte que tinguem sabem que algú ens escoltarà i podrem preguntar-li. Si no ens ajudem entre nosaltres els altres no ens ajudaran i ens serveix per fer front junts als problemes que ens trobem.
RdR: Com és viure a Ripollet amb una discapacitat?
S.V: A vegades pot ser realment horrible. Per estudiar a instituts de Cerdanyola, Sabadell, Santa Perpètua si tens una discapacitat et donen ajudes, en canvi aquí no. Com no som cap associació, a Ripollet no podem muntar res. En canvi a Cerdanyola, com a grup de pares, ens deixen muntar esdeveniments. Aquí vam anar a preguntar al Centre Cultural i no ens ho van permetre. Tots els ajuntaments tenen algun departament dedicat a la discapacitat, aquí no. Això sí, a les eleccions van prometre parcs adaptats. Com a punt positiu el KFTó ens va proposar fer una xerrada però només comptem amb dos majors de 18 anys. No tot és tan dolent, tampoc.
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies