Manuela Marimón: ‘Quan el meu home va morir la gent va pensar: Com portarà l’empresa?’

Quan vaig mirar on estava l’empresa Fadaic vaig fer-me’n creus, tota la meva vida passant pel carrer Pau Casals i mai m’ha­via fixat que una de les empreses alimentàries més famoses de Catalunya era del poble. Un cop fora semblava que entrava a una casa de principis del segle passat, això sí, molt cuidada. Un petit despatx m’espe­rava per conèixer a la propietària. Just em vaig seure i la porta es va obrir. Davant meu va aparèixer un exemple de dona treballadora. Manuela Marimón, amb 96 anys té molta més empenta que jo i mentre xerràvem em va recordar que la lluita per la igualtat encara s’ ha de guanyar.
.
Revista de Ripollet: Com comença la seva història amb Fadaic?
Manuela Marimón: Tot va començar quan Franco va aprovar el Plan Nacional de Estabilización. El meu marit va començar llogant una part d’ una fàbrica de pastes i després va començar a moure’s per obrir una empresa.
.
RdR: Què tenia Ripollet de diferent per instal·lar-vos?
M.M: Era un poble petit per aquelles èpoques. Jo havia viscut a Barcelona a la Plaça del Cinc d’Oros, entre Diagonal i Passeig de Gràcia però personalment em vaig sentir molt bé aquí.
.
RdR: I per què us vau especialitzar en pasta per a canelons?
M.M: Per l’experiència que teníem. A més el meu home va inventar el procediment amb el qual fabriquem els nostres productes i que és únic, ningú més l’utilitza. Això li dóna el punt diferencial a l’empresa.
.
RdR: Com són els inicis de Fadaic?
M.M: Al principi va costar la instauració de tot. Vam haver de fer màquines especials per portar a terme la producció. A l’any i mig va ser quan vam entrar al mercat. No ens va costar entrar-hi, però ràpidament es va donar a conèixer el producte i es va acceptar bé.
.
RdR: Com sobreviu una empresa tradicional i petita tants anys i en un món globalitzat?
M.M: Quan el meu home va morir molta gent va pensar: “Què farà una dona al capdavant de l’empresa?” El que la gent no sabia és que feia anys que ho portava i feia uns anys ja que havia portat una fàbrica a Osca. Al principi els proveïdors es van alertar, estaven a l’expectativa a veure que passaria però quan van veure que tot seguia endavant i no hi havia problema va continuar com tot tocava. A partir d’aquí vaig pensar en fer més gran l’empresa, buscar un nou local i portar a terme molts projectes personals però vaig decidir cuidar aquesta fàbrica, fer-ho el millor possible i seguir endavant. Malgrat el moment actual, la fàbrica no ho ha notat la situació exterior. El consum segueix igual, a estones més, a estones menys, però cap queixa.
.
RdR: Quin és el futur de l’empresa?
M.M: Amb 96 anys i ja molt a prop dels 97 els canvis ja els tinc programats. Estic tranquil·la perquè tot està ben orientat i ben encarat cap al futur.
.
RdR: Amb aquesta edat i encara al peu del canó?
M.M: Aquesta empresa ha sigut la meva vida i estic feliç perquè sempre he pogut fer el que he volgut. He pogut tenir disgustos i alegries però aquí seguiré fins l’últim dia. Segueixo amb ganes d’estar al corrent de tot. A més, als que pugen els hi fa falta experiència i amb el que puc col·laborar és justament amb això però tenim un equip molt bo del qual estic molt contenta.
.
RdR: M’ha sorprès el moment que deia que la gent estava alerta quan va agafar les regnes de la fàbrica. Tant canvia per la societat si una empresa la porta una dona?
M.M: No tots, i ara la gent que puja ja no és el mateix que fa 50 anys. Per exemple al meu pare no li va agradar que jo fes carrera mercantil, el que són ara econòmiques. La sort que vaig tenir va ser que ma mare sí que era partidària de que estudiés.
.
RdR: Ja ha dit que els temps han canviat però vostè veu tractes desiguals entre dones i homes a l’hora de treballar?
M.M: Una mica sí. Però per sort la societat ja accepta que les capacitats entre un home i una dona són iguals. Ha costat que tothom veiés que el cervell d’un home i d’una dona funcionen igual. És l’organisme el que canvia. Per què si és el cervell el que mana ha d’haver diferències entre homes i dones? Aquestes diferències estan encara molt arrelades en l’educació. Però si la gent que poden canviar una mica els costums, de veritat s’adonen que és igual que sigui un cervell masculí o femení. És veritat que la complexió d’un home i una dona canvia però només per casos molt puntuals. Jo conec dones que poden conduir un camió molt millor que un home. Per sort la societat comença a veure aquestes coses i cada cop ho veurà més.
.
RdR: Vostè va poder trencar els rols imposats en aquella època?
M.M: Una de les moltes que ho ha aconseguit. Normalment  vestia amb faldilles  però per estar a la fàbrica em vaig acostumar a portar pantalons i al poble no s’aca­­bava­ de veure amb bons ulls. A vegades ens trobàvem badocs a la finestra mirant. El meu home em va dir “Fora pantalons, porta faldilles que al bar no paren de parlar de tu”. Però em vaig plantar, inclús vaig dir-li a les treballadores que portessin pantalons perquè s’ havien de pujar a una de les màquines. Si una dona pujava a la màquina amb faldilla els homes…  Així les treballadores  estàvem més tranquil·les. Poc a poc els llocs que eren ocupats per homes van ser substituïts per dones.
.
RdR: Com és això de treballar només amb dones?
M.M: És el mateix que si treballessin homes. Però això només es pot fer en empreses petites com la meva, en una multinacional  seria complicat.
.

1 Comment on Manuela Marimón: ‘Quan el meu home va morir la gent va pensar: Com portarà l’empresa?’

  1. He de reconocer que en más de 40 años que llevo viviendo en Ripollet, no conocía esta empresa ni a la Sra.Marimón, personalmente a pesar de que para más agravio por mi parte, yo vivo en la calle Pau Casals.
    Felicitaciones a la revista de Ripollet, por el reportaje!!!

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies