Claudia: “El públic es commou perquè no és ficció, sento com m’abracen”

El teatre no sempre és ficció. Aquest divendres el Teatre Auditori acull el muntatge de la companyia La Conquesta del Pol Sud. Una experiència de teatre documental colpidora. Explica la història de la Claudia Victoria Poblete que als 22 anys va descobrir que realment ella no era Mercedes Beatriz Landa, qui fins llavors havia estat sempre. Pocs mesos després de néixer havia estat apartada dels seus pares i se l’havia apropiat una família de l’entorn militar durant la dictadura argentina. Una història personal increïble, explicada en primera persona ja que és la mateixa Claudia qui ho fa i un exemple de memòria històrica i restitució, ja que en el judici la Claudia va testificar contra els que se l’havien apropiat i va haver condemna. A partir d’aquest cas es van començar a derogar lleis d’impunitat a l’Argentina, on ara és possible jutjar els repressors. Hem parlat amb ella.
.
RdR: Com va ser el moment de conèixer la veritat?
C.V.: Va ser un procés. Però en el primer moment vaig notar com si em traguessin el terra de sota els peus. De cop tot canvia i ho has de tornar a posar al seu lloc. No va ser gens fàcil ni ràpid. De fet, és un procés que encara està viu i això és el que explica l’obra, que ha significat tot això a la meva vida.
.
RdR: Sorprèn que sempre parles de la teva història sense odi.
C.V.: No sento odi, sempre he volgut justícia. I malgrat que va ser lent jo vaig rebre justícia i veritat. És molt pitjor quan en casos de memòria històrica no hi ha justícia, com passa a Espanya, es fa molt més complicat per a les víctimes. Aquí hi ha gent que es pot sentir identificada amb la meva història.
.
RdR: Va ser clau en el teu cas la recerca de la teva àvia. Quin paper juguen entitats com les àvies de la Plaza de Mayo?
C.V.: Les associacions de drets humans han estat el motor del canvi a l’Argentina. Sense elles no s’hagués arribat a fer justícia ni en el meu cas ni en tants altres. Són un exemple d’estima i de coordinació i això ha estat clau per mantenir la recerca durant 40 anys i poder arribar així a recuperar fills i nets.
.
RdR: Com arribes a ser la protagonista d’aquesta obra de teatre?
C.V.: Estava buscant com donar veu a la meva història més enllà de la participació en documentals i la companyia em va contactar per aquest projecte. Malgrat que jo no em dedico a la interpretació, ni mai em va interessar, vaig decidir que era interessant i vaig acceptar. Ha estat un procés llarg per fer el muntatge i perquè jo ho pugui fer, encara suposa també una experiència catàrtica.
.
RdR: Què sents quan expliques la teva història des de l’escenari?
C.V.: Sento que rebo una abraçada del públic. Es trenca la barrera perquè no és ficció. El públic que ho ve a veure es commou i no cal que li donem cap cop baix. Noto que m’acom­panyen, sento empatia. Algunes vegades se m’apropen compatriotes per explicar-me les seves experiències i també gent espanyola que m’expliquen vivències semblants.
.
Crítica Teatral – “L’emoció és real. Absolutament imperdible”
Us imagineu que quan teniu 22 anys descobriu que els vostres pares no són els vostres pares autèntics, si no que aquests van ser assassinats quan tenies només uns mesos? Això li va passar de veritat a la protagonista de l’obra que avui es presenta a Ripollet, Claudia Victoria Poblete Hlaczik, filla de desapareguts durant la terrible dictadura argentina i que va ser entregada a una família de militars. Un drama que han viscut centenars de criatures, moltes recuperades i entregades a les famílies vertaderes, gràcies a l’esforç de les Madres de la Plaza de Mayo. Un drama terrible, brutal que Claudia ens explica en primera persona, amb el suport d’imatges de vídeo, que poden ser una eina documental del relat, o bé, un instrument per transmetre poesia i serenitat dins l’horror que se’ns narra. La serenitat necessària que requeria la protagonista per trobar la seva pròpia veu, per reconstruir la seva dignitat. És un exercici pur de manteniment de la memòria històrica, de la veritat, de combatre el dolor de saber que s’ha viscut una vida falsa, que t’han robat les teves arrels. I, a la vegada, és un relat d’esperança sobre el final de la impunitat que va permetre aquests fets execrables. El cas de Claudia va aportar llum sobre altres casos similars i ara la fortalesa d’aquesta dona valerosa en explicar la seva tragèdia, li ha permès trobar, ja no sols la seva identitat, si no aportar esperança a moltes àvies que encara lluiten en el moment actual per trobar als seus nets i netes robats. La dictadura argentina va provocar milers de desapareguts i només s’han recuperat poc més d’un centenar de criatures robades. “Claudia” és un perfecte exemple de teatre documental, on l’emoció no està “interpretada” per una actriu excel·lent, si no que és real al 100 %.  Absolutament imperdible.
Joana Raja
.

Fotografia de Josep Aznar per al TNC
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies