Xavi Gispert: “Amb l’aventura he vist que allò que em proposi seré capaç de fer-ho”

Revista de Ripollet: En què es basa la teva aventura?
Xavi Gispert: El nom de la meva aventura és ‘Rumbo a mi norte’. Simplement estic fent la volta a Espanya en bicicleta per recaptar fons per la lluita de càncer de còlon. A part, tinc el blog que es diu ‘Acordes a pedales’, és el punt de referència per aquell que em vulgui seguir. Allà publico tot el que faig, consells, anècdotes o un espai per qui vulgui fer-me una donació.
RdR: Com neix la idea de començar el viatge?
X.G: Tot va començar perquè portava temps pensant que volia espai per mi, per estar sol, sobretot per poder espavilar-me i a l’hora volia viatjar. La forma més econòmica i ecològica era amb bicicleta. Quan ja ho tenia tot bastant coll avall em vaig plantejar perquè no fer-ho per una bona causa. Com el càncer de còlon el conec de prop vaig pensar que era la millor causa.
.
RdR: Càncer de còlon per algun amic o familiar?
X.G: Això mateix. Fa dotze anys la meva àvia va caure malalta i no el va poder superar. Per això crec que és la millor manera de retre-li homenatge.
RdR: Com ha estat el contacte amb l’AECC?
X.G: Un amic em va passar un contacte d’una integrant de la delegació al poble i ella em va passar un telèfon de Madrid. A més, quan vaig entrar a la web vaig veure que tenien un espai anomenat “mi reto AECC”. Vaig crear el repte però igualment estic esperant per parlar amb la central de Madrid. De moment no està tancat però estava histèric per sortir i no podia esperar.
RdR: Fer el viatge per Espanya és per algun motiu concret?
X.G: Al principi volia fer-ho per Europa però com mai havia fet cicloturisme vaig pensar que era més convenient fer-ho per Espanya. A més, com els fons que recapti seran per l’Associació Espanyola Contra el Càncer té més lògica.
RdR: Sense haver fet mai cicloturisme quina ha estat la teva preparació?
X.G: Em vaig comprar la bicicleta i vaig començar a fer rutes per les zones que tenia més a prop.
RdR: Tens una idea prèvia del que fas o vas improvisant sobre la marxa?
X.G: Sempre tinc una idea mínima sobre on vull anar, on puc dormir… però no sempre ho segueixo fil per randa. Per exemple, fa uns dies tenia la intenció d’arribar a València i passar la nit allà. Però em vaig veure bé i vaig fer el doble del trajecte que tenia pensat per així retallar temps.
RdR: Per on encamines el trajecte i en quin temps calcules que el portaràs a terme?
X.G: De moment no tinc data de tornada. Si trigo un any doncs un any, si trigo sis mesos doncs sis mesos. La idea és quedar-me a Màlaga tot l’estiu treballant per aconseguir diners i seguir el viatge, això és una despesa constant. També tinc pensat a Bilbao o a Santiago parar-me una temporada. El que recapti anirà tot per l’AECC i el viatge el pagaré íntegrament de la meva butxaca.
RdR: Què tal la primera setmana d’aventura?
X.G: De moment bé. Això sí, he viscut un munt de moments que mai hagués pensat viure en tant poc temps. Moments d’estar aterrat, pujar una pendent i que et persegueixi un gos. Moments de conèixer gent increïble i viure moments brutals, estava a Castelló sense saber on dormiria, vaig començar a parar gent del carrer i al final uns universitaris em van convidar al seu pis a dormir, casualment era l’aniversari d’un d’ells i vam anar de festa. Psicològicament has d’estar preparat, és una mica dur però el que m’està aportant és impagable.
RdR: Com és això de viatjar sol?
X.G: La part positiva és que només depenc de mi mateix. Paro quan jo vull, menjo quan em ve de gust… si anés amb algú m’hauria de posar d’acord. Però sí que hi ha moments d’incertesa. El primer dia que vaig acampar estava encantat. La platja a prop, el cel estrellat, tot ben tranquil… però quan es va fer de nit em vaig preguntar: “Xavi, què collons estàs fent aquí? Enmig del no-res, a saber qui et pots trobar”. Però ara em ric d’aquell­­ moment.
RdR: Però al final totes les pors s’afronten.
X.G: Està clar. Aquesta por al final és la nostàlgia. Voler estar a casa o estar amb els meus amics.
RdR: I en tot moment estàs acompanyat de la teva guitarra.
X.G: Sí, tot i que encara no he pogut tocar. En teoria no és legal tocar al carrer, la policia et pot requisar l’instrument. Hauré de començar a trucar a cada ajuntament, realment és complicat. Faré una aturada d’aquí poc a un festival de música i quan acabi, com tindré menys pressa per arribar a un lloc en concret, em moure més per tocar en bars o residències de gent gran. Encara m’estic adaptant i tot ha estat un caos.
.
La il·lusió pot amb les cames
“El primer dia, quan vaig arribar a Benicarló vaig pensar que allà em quedava. Però el diumenge passat em vaig demostrar a mi mateix que no tinc cap limitació. Allò que em proposi seré capaç de fer-ho, trigui més o trigui menys. Aquell mateix dia estava a punt de plorar de tant malament que ho estava passant però la il·lusió em va empènyer”, es sincera Gispert. El camí no serà fàcil i desistir serà una idea potser més recurrent del que sembla però encara són més grans les ganes d’aconseguir el màxim de diners i seguir vivint aventures úniques. Per tothom que vulgui fer una aportació: acordesapedales.com.
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies