Veus: No deixem en mans dels partits el futur de la República

La baralla del partidisme sobiranistes sempre ha existit i continuarà, ERC i Junts per Catalunya es barallen, però tenen un ideari en realitat molt semblant, amb matisos però molt semblant, sobre el que va passar de setembre a octubre i el que cal fer pel futur. Que és allò que sembla que siguin distints, que, insisteixo, és compartit.
Què vol dir ideari compartit? Consciència que molt probablement això va per llarg, i reconeixement que la pròxima vegada que s’intenti engegar endavant la República caldrà anar-hi molt més preparat. I que cal centrar-se en això, en preparar-se, cosa que no té res a veure amb tornar a l’autonomisme. Per això tenen un acord de govern des de fa mesos, perquè no tenen cap discrepància estratègica insalvable sobre com continuar avançant.
ERC, sense pretendre-ho, li fa un favor a Junts per Catalunya. ERC tria ser la veu de la consciència de les debilitats del moviment, i li deixa a Junts per Catalunya el paper més agraït, el de ser la consciència dels forts. Probablement és el paper que li escau millor a cadascun, donada la situació en que es troben els dos partits. En el curt termini, doncs, les dues forces independentistes competiran menys que mai, de cara a l’electorat ho faran en altres temes de realisme, prudència etc. S’ha acabat la cursa de “a veure qui és més independentista” que explica tantes coses de la tardor.
ERC ja ha renunciat a competir amb Junts per Catalunya i valora pactes amb altres forces polítiques. És una estratègia d’alt risc, perquè tu te’n vas a apropar-te a altres forces amb la intenció de portar els altres cap a tu, però els altres també juguen i pot acabar ERC atrapada en ella mateixa. I també et pot passar que no l’entengui ni la seva pròpia base social. En qualsevol cas, algú ho ha de fer, i Junts per Catalunya ni sap fer-ho ni pot, perquè podria arribar a entrar en una contradicció greu amb el seu projecte que no és més que el projecte de Puigdemont, amb una part de PDeCat.
Per superar aquesta baralla de partits, ja que els partits no s’han entès mai, cal tornar a  la mobilització de la gent, aquesta és la que els ha obligats una vegada i una altra a arribar a uns acords i agafar el mandat de l’1 d’octubre i 21 de desembre.
Vistes les mobilitzacions del 3 d’octubre i 8 de novembre de vaga general i els 2.079.340 vots independentistes del 21 de desembre, la força del partidisme sobta, i sobta molt. Els partits per si sols no tenen la força per tirar endavant el mandat de l’1 d’octubre, ni la gent sense la representativitat dels partits en les institucions tampoc.  Una relació que no pot explicar tota sola per separat la força decisiva que es requereix per implementar el projecte de la República Catalana, però si apleguem les dues forces si que podem.
El cas és que la gent i els partits junts tenen aquesta força. I l’han tinguda sempre, llevat de quan ho han vist tot amenaçat, que ha estat sobretot quan una de les parts ha volgut anar per lliure. Aquesta és l’altra cara del relat i és la que ens pot traure i ens ha de traure del punt on som. Els partits no s’han entès mai, però la gent els ha obligats una vegada i una altra a arribar a on som. De manera que quan ens demanem, aquests dies, com és possible que siguem on som ara mateix? Enmig d’aquesta indefinició jo crec que el que ens hauríem de preguntar és fins on volem la gent que vagin els partits polítics en la defensa de la República i tornar al carrer i/o les urnes.
.
Nicolás Castellano
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies