Veus: Història de dos pins

Era l’any 1977 quan la Maite, la meva núvia obria L’Estel, un parvulari just al costat de la casa del masover, i que havia estat l’edifici de la premsa i el cup de Can Buxó. Després que s’iniciés l’activitat, va creure escaient tenir uns arbres en aquell ermot de sorra que era el gran pati d’aquest, i així vam decidir plantar-hi dos pins. Després de fer dos sots, vam anar a comprar dos pins pinyoners al viver de Cardedeu. Ja plantats al pati, eren el punt de referència i joc dels nens a on i des d’aquell moment, compartirien protagonisme amb l’arc i el tobogan de ferro. Allà els van gaudir, la Raquel, en Ramon, en Manel, la Gloria, els Xavi’s, i una trentena de nens més mentre va restar obert aquell parvulari. En tancar-se aquest, i passar els anys, quinze, una actuació de l’Ajuntament va voler que aquells pins, ja amb certa volada, quedessin fora del nou mur perimetral de la finca de Can Buxó, justet, justet, a uns cinquanta centímetres del nou mur. Al nou vial, que ens va obligar a veure com la nostra propietat es quedava reduïda en sis metres, se li va fer seguir una ziga-zaga per tal d’esquivar aquells magnífics pins. Sota d’ells, es van instal·lar dos bancs i una paperera. Uns metres més amunt, més ben dit, a la finca següent, l’antic molí d’en Calvet, l’Ajuntament, després de rebre com a penyora aquell espai, va habilitar un aparcament just sota de l’edifici d’on havia d’estar el Centre Cívic. En ell, hi va plantar sis pins, pinyoners, ben distribuïts entremig de les places de pàrquing. També en la construcció de la part baixa del carrer Balmes, i també, al centre d’aquell carrer ample, i potser per tapar les naus de l’altre costat d’aquest, s’hi van plantar pins. Els pins dels tres espais, van anar creixent i primer els veïns, després el mateix Ajuntament, i després vianants i conductors, s’han anat adonant que aquells arbres donen problemes. Des d’haver de fer un encerclat al volt dels troncs amb tub de ferro, o la mort d’algun d’ells a l’aparcament, fins a haver de requerir, des de la propietat de Can Buxó, que es tingués cura de les branques que malmetien el teulat de la casa en què s’havia convertit als anys vuitanta el parvulari, I direu i a què ve tot això?, És història? Sí, però també és “la crònica d’una mort anunciada”.
.
Fa uns dies que vaig passar, primer a peu i al cap d’uns dies en cotxe, pel tram baix del carrer Balmes i vaig veure com des de la rotonda de la benzinera BP, a on hi ha les primeres, fins pràcticament davant de Correus, l’Ajuntament ha posat unes tanques grogues per delimitar els bonys que hi ha sobre l’asfalt del carrer, igual que els que estem patint al vial de la carretera de Santiga, conductor i propietat. Aquelles tanques em van moure a fer aquestes ratlles. Si estarà més o menys d’acord, però crec que les persones tenim raciocini suficient per a saber el que toca i el que no i que hem de fer pensant en què no sigui “pa per avui i fam per demà“. M’encén la sang quan com a conseqüència d’un episodi de vent, a Ripollet o fora, cauen branques i arbres al mig del carrer, o pitjor, sobre cases, cotxes o molt pitjor, posar fi a vides humanes. No, senyors, no. Crec que els arbres són els pulmons de la naturalesa, que sense ells no es regeneraria l’ambient i la contaminació, la desertització seria evident, però crec que tot té el seu límit, i l’arbrat també. Per sort o per desgràcia encara podem actuar sobre “la vida i mort” d’aquests éssers, i que igual que els plantem, com el pagès que després de la collita arrenca la vella planta per plantar-ne una de nova, així s’hauria de fer amb els arbres, plantar, deixar créixer per uns anys, tallar i plantar-ne de nous. Crec que s’evitarien molts problemes, inconvenients, mal de caps, emprenyaments dels ciutadans, i també deixi’m dir, diners, si es fes així. Els arbres tallats es poden convertir en molta i bona matèria primera, des d’usar-lo per fer paper fins a usar-los com a “pallets” a les estufes. De la manera que ho tenim ara, no serveixen per res més que per entorpir el transit, provocar ensurts, haver de fer arranjaments a les vies públiques, i donar problemes als veïns, almenys nosaltres segur que hem de conviure i veure com estem envaïts per les arrels dels “nostres dos pins”. Arbres, sí, però que siguin sostenibles, no que creixin a la boja i indiscriminadament. Plantes i zones verdes, sí, sempre que es puguin mantenir, perquè, no tenen la sensació que a Ripollet els jardiners no donen l’abast amb i en el manteniment de plantes, jardins i parcs? És molt bonic l’espai verd a les nostres ciutats, però són sostenibles? Tenim prou aigua per regar les zones enjardinades adequadament i persones que tinguin cura d’elles? No, i repeteixo per tercera vegada, el verd no és sostenible, o sí, però d’això en parlaré un altre dia.
.
Moltes gràcies per llegir-me.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies