Desnonaments
En la meva darrera aparició en aquestes planes, parlava d’un assumpte prou pelut. Avui m’hi torno a posar seguint en la meva línia crítica amb allò que m’envolta, perquè senzillament, crec que tothom te o pot tenir la seva pròpia manera de pensar, veure i sentir. Aquell i aquest assumpte, tenen en comú, la seva proximitat en l’esdevenir de l’actualitat. Surt cada dia, a la premsa, tant escrita com oral, TV o ràdio. Els mitjans en van plens, com també treuen fum les anomenades xarxes socials. Per sort o per desgràcia, a casa hem hagut de patir-les des de fa un munt d’anys, doncs l’arrendament ha estat el nostre modus vivendi des de molt abans de morir el meu pare fa més de 52 anys. Tot aquest temps, crec, fa que tingui prou aval per poder parlar amb força coneixement de causa sobre aquests, malgrat reconèixer també, no saber-ho tot, i que desenganyem-nos, no agrada a ningú, a llogater ni a llogador. Si bé és cert que el tipus de desnonament que més surt als mitjans, és el que fa referència al de les persones que els fan fora del pis “nou”, no és menys cert que n’hi ha un altre que és menys “popular” però que hi és i és del que vull parlar-ne aquí. És el que es produeix per el lloguer de pisos i locals quan es deixa de pagar la quantitat de diners pactats. A la televisió, sovint, massa, surt la família o senyora que els fan fora del pis perquè no ha pagat un o dos rebuts de lloguer. Quan ho sento, el meu pensament és, “quelcom se’ls ha escapat als redactors” que han seguit aquell desnonament en aquella darrera conseqüència, el llançament. Abans de que es produeixi aquest, s’han de donar una sèrie de circumstàncies i accions, sense les que un jutge mai farà fora a ningú de casa “seva”. La llei actual i des de l’aplicació de la Ley de Enjuiciamiento Civil, les persones o empreses que ens dediquem al lloguer estem sotmesos a l’obligatorietat d’acudir davant de la justícia, amb advocat i procurador. Vol dir això que ens costa uns diners el sol fet de demanar, desnonar, no fer fora, al llogater, no, sinó que ens pagui el que ens deu!!. Sense les famoses taxes, que són com el Guadiana, que apareixen i desapareixen, un desnonament pot costar el que li sembli bé a l’advocat, dins, suposo jo, d’una taula que el Col·legi deu marcar, però anirem des dels 600 als mil i escaig euros per la tramitació. A això li haurem de sumar la corrua de mesos de lloguer impagats des de que el llogater ha deixat de pagar fins al moment que es fa efectiu el llançament, amb molta sort, 4 mesos, que es poden convertir depenent de molts factors i de la predisposició del llogater a fer més o menys la guitza, en 6, 7, 8,… mesos. Aquestes coses i moltes més que podria explicar fil per randa, si no fos per la contenció d’aquestes ratlles, són les que els intrèpids reporters s’obliden quan escriuen o emeten el seu “report” de la notícia. Coses com que no tot és injust quan un jutge decideix desnonar a algú del pis en que resideix, viu, ocupa, s’està, dorm, conviu,…. La societat actual i l’espanyola en particular, es regeix en aquest assumpte del lloguer, per la Llei d’Arrendaments Urbans. Aquesta llei agradarà o no, però sotmet a tothom, llogadors i llogaters, a seguir-la. A “priori” tothom l’hauria de conèixer quan signa un contracte, però habitualment no és així i aquella llei i el Codi Civil, queda extractat en unes quantes clàusules contractuals que sobre el paper són fàcils de dur a terme. Fàcil, perquè són de sentit comú el que diuen, i és capaç d’entendreu qualsevol persona amb ganes de fer-ho. Sovint és tan senzill, que penso que, ni tan sols caldria malbaratar aquell paper d’Estat sobre el que s’imprimeix, si les persones fóssim això, persones. Però no, cada cop i sota qualsevol pretexte, la gent s’entesta a saltar-se la llei, a fer el que li dóna la gana nomenant el seu dret a la vivenda que diu la Constitució malgrat no tenir diners per tenir, gaudir, comprar, un pis, casa o lloc a on morar. Després passa el que passa, la senyora Juana de Corunya, no vol anar-se’n del seu pis, perquè senzillament no li dóna la gana d’anar a aquell pis que li ha ofert l’ajuntament de la ciutat perquè és lluny del centre, i per tal de poder omplir aquella seva necessitat constitucional de vivenda. Enrere han quedat amagats tots els afegits i intriguis del seu desnonament, que volen o no, sabent o no, els reporters s’han oblidat de dir-ho. Perquè senyors, i repeteixo, CAP JUTGE, per sort o per desgràcia, fa fora del seu pis a una persona o família, si no hi ha raó justa per fer-ho, i vull dir, que quan sentiu que han fet fora a algú del pis o casa, penseu primer, “alguna cosa haurà fet”, perquè la presumpció d’innocència ja no existeix, doncs el jutge ha dictat ja sentència.
Pius M. Gassó