Una història polititzada
Hi ha un llibre de l’escriptor empordanès Josep Pla que es diu ‘El Advenimiento de la República’. Aquí narra com va ser l’arribada de la Segona República el 14 d’abril de 1931. Pla en aquells dies vivia a Madrid; feia de corresponsal per un diari de Barcelona. A mi el llibre, que és molt breu, poc més de cent pàgines, em va sorprendre. El fet que el canvi de règim polític arribés pacíficament, amb tanta naturalitat, no s’adiu gens amb els que alguns “interessats” ens volen fer creure, i veure.La cosa va ser tan senzilla com que el rei Alfons XIII, va perdre la confiança de tothom, i ja no hi havia ningú que li donés suport. De fet els monàrquics a les eleccions municipals d’abril de 1931 van guanyar en nombre de regidors. El que passa és que les grans ciutats, i els nuclis més desenvolupats d’Espanya, van votar pels partits republicans. El primer govern de la república va comptar amb membres d’antics governs monàrquics, més, lògicament, una majoria republicana. Però el rei d’Espanya estava tan desprestigiat que ningú va voler apostar per ell. Per la monarquia, tot estava perdut, i va caure com a fruita madura, tirant a podrida.
Sempre hi ha brètols que pensaran que tot això és fals, que a ells els hi han explicat un altre compte. Si són ignorants, i no han llegit res, més enllà dels llibres d’història de les escoles de la dictadura, no cal que parlem més. I si són malintencionats menys. Pla, no era precisament un home d’esquerres, tot el contrari, durant la guerra civil va espiar des de Marsella a favor de Franco. Per tant no té massa sentit creure que el que explica era una manipulació dels rojos. Ell de roig en tenia tant com l’aigua del mar Mediterrani. Llegint aquest llibre hom es posa a reflexionar seriosament en una cosa. Els qui sempre han practicat la violència en massa al llarg de la història espanyola han estat les dretes. Mai les esquerres han donat un cop violent, o han armat una guerra civil. Quan aquestes coses han passat, sempre ha estat la dreta al darrera, implicant a tota la població. El canvi de monarquia a república no va costar ni una sola vida, no així la transició dels anys 70; on, des de les bandes d’extrema dreta, fins la policia van causar molts morts. En aquest cas si que van haver-hi grups violents d’esquerra com l’ETA, el FRAP, o el GRAPO. Que no deixen de ser una conseqüència de 40 anys de dictadura.
Tornant a la història, parlem de Ripollet.
La història local no està en mans d’historiadors, ni d’experts més o menys neutrals, sinó en mans dels polítics. És evident doncs que cadascú voldrà fomentar una història que sigui favorable als seus interessos partidistes.
Els més ignorants es pensen que la història és una cosa que no té res a veure amb el present, que no té cap influència en el present, ni en el futur. Estan força equivocats. Això les dretes locals ho tenen molt clar, doncs no han parat mai de fomentar un folklore-historicisme que pretén alliçonar-nos a tots amb la idea de que els qui han tingut el poder econòmic, i polític conservador, són el veritable poble. Per tant, com el poble els pertany històricament, també tenen dret d’influir en el poder polític local per a que afavoreixi els seus negocis. Res és gratuït.
D’altra banda, els qui es marginen de la història local ho fan per varis motius, parlant del món polític. Perquè senzillament no els interessa gens, per ignorància, perquè amb el present els sembla suficient pels seus interessos, o perquè la història els pot representar un perill.
El desarrelament, allò de no sóc ni d’aquí ni d’allà, tant típic dels pobles formats a base d’immigració, fomenten dues coses: el desinterès, i la manipulació del passat. No hem d’oblidar que la restauració monàrquica del període actual s’ha fet a compte d’una continuïtat institucional amb la dictadura, i com a condició, l’oblit. És molt curiós veure com la majoria dels grups polítics d’avui viuen de rendes polítiques. Són el que són perquè en el passat es va fer un treball polític, i social que ara no es veu per enlloc. Parlo d’un passat recent de 15 o 20 anys. Hi ha, els que les rendes del passat els mantenen en el poder. I els altres que més que dur una continuïtat del treball polític, esperen un cop de sort, i no pas el fruit d’un treball a fons que són incapaços de portar endavant.
En aquest sentit es confon l’acció política amb una mena de folklorisme, o amb activitats lúdiques que venen a tapar l’absència de plantejaments polítics per afrontar una singularitat local o la transformació de la societat local.
A Ripollet, com a la política espanyola; el nivell polític, en general, ha baixat bastant. Posa la carn de gallina pensar que la cosa pública; els diners dels contribuents, les decisions importants sobre la col·lectivitat, que afecten, i afectaran a tots; puguin estar en mans de qui estant. I més d’acord amb la clientela que forma part dels partits o d’altres interessos annexes, que no són pas en connexió amb la població, sinó que sempre han de passar per filtres d’interès tribal. Ripollet a partir dels anys 60 es va convertir en terra arrasada a nivell històric, social, i urbanístic; això s’ha anat incrementant a mesura que s’han produït onades migratòries, i booms urbanístics. Gran negoci pels poders econòmics tradicionals locals, i pels grans propietaris, aliats amb els espavilats de torn, locals o nouvinguts. Tot plegat, històricament a format part d’una mena de Far West; per uns era El Dorado; per altres les mines de carbó on s’havien de submergir en la foscor per treure un tros de pa. La història oficial ha nascut com a sedant, i curiosament de la mà d’una majoria de polítics o gent de la política que sent una extrema repulsió pels personatges locals que puguin suposar un catalanisme progressista. Tot plegat aquí arribem a un tema molt preocupant, on uns s’alimenten dels altres; un sistema molt ben connectat. És vol assimilar esquerra o progressisme històric amb radicalisme, i violència. Total que arribem a la conclusió que a Ripollet només hi ha dues alternatives, l’espanyolisme social, o la dreta conservadora. Tot el que surti d’aquí són energúmens intolerants, i violents, o somnia truites sense peus a terra. Alguns amb miopia, no sols no contradiuen això, sinó que encara li donen més alés a la qüestió. A Ripollet també: todo esta atado y bien atado.
Jordi Font