Auca del Centre
A Ripollet cent cinquanta anys fa
que la joventut volia
un lloc d’esbarjo i expressió
que encara no tenia.
Varen ajuntar-se i constituir
les Joventuts Catòliques de Ripollet
que havien de gaudir
amb la religió per dret i deure,
del teatre, el lleure i l’esport.
Voltaren la seca i la meca cercant
un espai final, segur i al seu abast,
i varen haver de passar 25 anys del segle
per parar de fer un i altre tast,
fins que a una finca dels Buxó
a la nova rambla es va poder assentar.
L’edifici del Centre es va edificar
posant-hi, un l’obra, l’altre la mà,
un uns estalvis, els altres uns calers o la voluntat.
Poc a poc la gent de començament del vint
varen aconseguir el somni
d’aquell espai propi tenir,
però la trista guerra de cop s’endugué,
pares i fills del poble a la tomba,
i també l’edifici, va desfer
amb una maleïda bomba.
El Jovent Catòlic no es va aplanar
i novament s’hi posaren
per tornar-lo a aixecar.
Diners, materials i jornals empraren
de tots aquells voluntaris,
ànimes bones, que de les destrosses
llurs forces en feren en tan bona empresa.
Havia passat mig segle,
i les Joventuts Catòliques ara gaudien
cofois del seu nou Centro Moral.
Al teatre aficionat s’hi va afegir
els esports per competir,
basquetbol i tennis taula
que nomenada del poble sortir,
al Centre i a Ripollet donaren.
Uns a les portes estigueren
de la màxima divisió assolir,
els altres si però, de ple hi estigueren.
Anys varen passar
i els amos de Can Buxó
al Bisbat varen donar
amb bona fe aquella finca
perquè fos de gaudi sota aquella empara,
per sempre a tota la gent del poble.
Per obsolet el vell bar es va tancar
i en quedar-se sense aquest servei
cap diner es recollia,
i quelcom calia pensar
per ajudar al sosteniment de l’edifici,
i algú se la va empescar,
i amb un nou econòmic sacrifici,
vilatans, Diputació i la seva guardiola,
un elegant restaurant es varen pagar.
Un pavelló de primera el bàsquet va construir,
i en no poder-lo ells acabar de pagar
aquell tros de finca,
del municipi es va quedar,
perquè els calers no s’aconseguiren
ni del Bisbat ni dels ripolletencs escurats.
Ara l’espai te un forat
en el que els avis deixaren
d’aquell històric llegat.
El Bisbat va canviar,
i de Barcelona a Terrassa
els ripolletencs hem d’anar
pels assumptes del Centre
cada cop que ens canvien el capellà.
Ara en ve un,
se’n va un altre per venir-ne un de nou,
i així un cop i altre amb el vint-i-u ben entrat.
En aquestes un consiliari va voler,
tirar a terra aquell vell nostre edifici
però poc va trigar a trobar
oposició a tant gran aberració.
En aconseguir-ho aturar,
en un nou pati de butaques
llurs estalvis varen posar.
Un de negre, un de blanc,
tarannà i visió de la parròquia ben diferent,
els mossens el van canviant,
i d’aquell nostre racó no es pot obviar,
que la cuita continua i continuarà
fins que els drets de cent cinquanta anys
a Terrassa ens vulguin considerar.
Que era juvenil, no parroquial,
com als setanta ens varen endollar,
i que no és del Bisbat, que el Centre és nostre,
perquè tot ho hem pagat,
i en haver estat i esser així,
res volem que el Bisbat hi hagi de manegar.
Pius M. Gassó