El 15 M és viu
El 15 de maig del 2011 va donar lloc el moviment del 15 M a moltes ciutats de l’Estat espanyol. Un crit i mobilització d’indignació contra aquells que venen i trepitgen els nostres drets. Avui, dos anys més tard, un eslògan, de la mà de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), s’imposa: “Sí que es pot”. Hem passat de la indignació a la presa de consciència del poder de la gran majoria del poble.El fet més important d’aquest moviment ha estat canviar la percepció del món que ens imposen, s’ha canviat l’escenari en pro dels que anuncien la fi de la funció. La festa s’ha acabat. I entre atònits i ofuscats observem que som estafats a gran escala. Després del 15 M, són molts els que se senten robats per l’espoli col·lectiu que significa la crisi.
Comprendre que no estem en una crisi sinó davant d’una estafa, ha estat el primer pas per canviar les coses. La indignació com a començament. Una manera de aixecar-se i posar-se en marxa. Un s’indigna, es mobilitza, i després pren consciència. I, dos anys després veiem com se segueix rescatant a la banca, mentre se’ns enfonsa en la misèria. Veiem rics més rics i pobres més pobres. I ens adonem que la resposta passa per solucionar-ho nosaltres.
La Plataforma d’Afectat per les Hipoteques ha estat el màxim exponent d’aquest canvi de percepció dels de baix. Davant la impunitat de la banca, auto-organització i desobediència. La PAH ha significat esperança pels qui pateixen el drama dels desnonaments i inspiració pels que lluiten. Desallotjaments aturats, ILP al Congrés, escraches, “obra social”… són petites grans victòries que demostren que lluitar serveix.
El 15M ha estat present en innombrables fronts contra la crisi. Ha donat lloc a multitud d’iniciatives a petita escala. El moviment dels indignats ha creat espais de trobada, d’ajuda mútua, xarxes de resistència… I ens ha ensenyat a començar a canviar el món aquí i ara, no només en els discursos, sinó, sobretot, en les pràctiques.
Malgrat les lluites, la crisi s’estén com una taca d’oli, mentre els mateixos de sempre continuen fent negoci amb el dolor dels altres. Els grans empresaris i la banca es freguen les mans àvids de més tisores i retallades, mentrestant els polítics de la transició els aplanen el camí, i s’omplen, de passada, les butxaques. La indignació i la desobediència no cedeixen, però són insuficients.
Assistim a una crisi política, econòmica i social, el que es denomina crisis del sistema. El bipartidisme que governava el país es desfà. I mentre el PSOE s’enfonsa incapaç d’aixecar cap, el PP pateix l’erosió del govern i de la crisi.
La necessitat de la política des de la base, des del poble es fa evident. Avui es constata, amargament, com el poder dels que es governen ens afecta, la Llei Hipotecària ens fa fora de casa i la reforma laboral ens deixa sense feina. Si no som capaços de construir, entre tots, un nou instrument polític i social de i pels de baix, respectant l’autonomia del moviment i sense oblidar la centralitat del carrer, continuarem sent “mercaderia en mans de polítics i banquers”. El debat sobre la perspectiva política de canvi està sent, actualment, més discutida que mai en organitzacions, moviments i activistes socials. Un referent és el procés constituent, impulsat per Arcadi Oliveras i Teresa Forcades, que ha aconseguit en pot menys de un mes de projecció més de 36.000 adhesions. Avui cal donar-li forma política als moviments socials i el procés constituent sembla que ho pot fer possible, us convido a conèixer-lo: http://www.procesconstituent.cat/.
Nicolás Castellano