El pes de la toca
Aquest mes de juliol la Teresa Forcades va presentar a Ripollet el “procés constituent” que ella mateixa ha convocat a través d’un manifest que va firmar amb l’Arcadi Oliveres. No és motiu d’aquest escrit fer un comentari sobre l’acte de presentació del “procés” o sobre el “procés” mateix sinó, com indica el títol, de la significació de que la conferenciant vesteixi la toca en la seva activitat política.
Deixeu-me manifestar d’entrada el meu respecte més profund per tots aquells que viuen moguts per unes creences religioses i, més encara, per aquells pels quals les seves creences religioses són motiu de compromís i de lluita per una societat més justa. Aquest no és el meu cas però sí que vinc d’aquesta tradició i ser-ne testimoni també forma part de la meva història i de ser qui soc.
Per això mateix, valoro com un dels grans progressos de la nostra societat haver aconseguit l’autonomia de l’àmbit civil respecte del poder religiós. Avui la bondat d’aquesta autonomia és universalment reconeguda, però cal recordar que, com per tants altres avenços socials, aquesta no ha estat la graciosa concessió dels poderosos sinó el resultat de la lluita i els sacrificis de tants i tants. I no es tracta només d’un record per aquells gràcies als quals hi ha uns drets que avui són reconeguts. Es tracta també d’una actitud de present i futur, perquè els drets no s’aconsegueixen ni es mantenen, si no es lluita i es defensen.
A Catalunya i a Espanya, tenim l’experiència de la participació de capellans i religiosos en moviments democràtics i progressistes, però sempre molt curosos de no barrejar la simbologia de la seva condició eclesiàstica amb la seva activitat política. Per això no entenc ara com des de posicions progressistes s’és capaç de passar per sobre d’aquesta separació entre política i institució religiosa, potser perquè en aquest cas pot afavorir-los. Avui pot jugar a favor però demà pot jugar en contra. Però, per sobre de tot, cal ser conseqüent amb els principis. La ciutadana Teresa Forcades té tot el dret d’exercir el paper que cregui en la societat i en la política. Més encara, no tinc cap inconvenient en dir que la monja Teresa Forcades, com a part inseparable de la ciutadana Teresa Forcades, té el mateix dret. Però els ciutadans de Catalunya també tenim el dret a demanar-li que deixi al marge de la política aquells símbols i atributs que la identifiquen com a part de l’Esglèsia Catòlica. Per la mateixa raó que demanem que l’Esglèsia Catòlica com a tal no prengui part en la lluita política. Us imagineu una monja al capdavant del Partit Popular? No sentiríem moltes veus des de l’esquerra queixant-se de la intromissió de la religió en l’esfera política? Hi ha coses que han costat massa com per que ara llencem missatges equívocs.
Postdata: us heu fixat en la semblança entre les toques de les monges i alguns vels islàmics? Més enllà de les semblances externes és interessant també adonar-se de les semblances en les raons que porten a unes i a altres a posar-se aquestes peces de roba. Massa sovint, i és particularment apropiat parlant de religió, “veiem la palla als ulls dels altres i no la biga en el nostre”.
Jordi Casanova