Isabel i Raul: ‘Els refugiats saben que és quasi impossible tornar a la vida que tenien’
Des de fa uns anys Grècia s’ha convertit en ‘l’abocador’ d’Europa per a persones que s’han vist obligades a marxar de la seva terra. Per resoldre la situació s’han establert camps de refugiats on qualsevol ajuda és necessària. A finals d’estiu dos joves ripolletencs, Isabel Rodríguez i Raúl Medina, van marxar per poder aportar el seu granet a Eleonas. Ells han vist la realitat d’una gent que amb tant poc dóna tant.
.
Revista de Ripollet: Per què us vau plantejar fer aquest voluntariat?
Raúl Medina: Feia temps que volia ajudar sobre el terreny però no volia que fos una experiència curta. A través de la Fundació Acsar em va sorgir la possibilitat d’anar tres mesos i ho vaig veure clar.
Isabel Rodríguez: En el meu cas va ser molt més casual. Havia de fer les pràctiques d’educació primària i les volia fer fora. En una de les reunions ens van parlar que per primera vegada les pràctiques es podien fer en el camp de refugiats d’Eleonas i em va semblar una opció molt atractiva.
.
RdR: Per què a Grècia?
I.R: La proposta era molt interessant i diferent. Era una molt bona opció per unes pràctiques. És una experiència diferent de la que em puc trobar en una escola d’aquí.
R.M: Camps de refugiats hi ha arreu del món però Grècia actualment és un punt calent.
.
RdR: Va ser tota una casualitat que us trobéssiu.
R.M: Ens vam trobar de camí a una reunió que es feia a la Fundació i després de saludar-nos vam veure que els dos faríem el mateix i al mateix camp.
I.R: Això mateix. Jo anava amb tres companyes de la carrera i no esperava trobar-me ningú del poble. No ens coneixíem directament però Ripollet és petit, tenim molts amics en comú i cap dels dos ho sabia. Dins l’organització hi havia la possibilitat d’anar a un camp de refugiats o anar a un centre de menors no acompanyats. La casualitat va fer que els dos anéssim al camp.
.
RdR: Quin era el dia a dia en el camp de refugiats?
R.M: Ella tenia un rol més clar per ser professora però en el meu cas era diferent. Cap a la 13.30h feia una reunió on escollia les diferents activitats que es fan al camp: fusteria, guarderia, teatre… Realment és un camp de possibilitats per la barreja de cultures, edats i necessitats. Així acabes trobant la teva funció.
I.R: Com a professora havia d’arribar a les 11h per començar les classes. Feia tres hores i mitja a l’aula. Després m’unia a la reunió perquè a més de fer classes també coordinava un projecte amb adolescents. Hi ha activitats per cobrir les necessitats bàsiques i altres per dinamitzar activitats. La idea de les activitats és que al final no calguin voluntaris i ho facin ells. Per això no se’ls anomena refugiats sinó residents.
.
RdR: Com és el camp de refugiats?
R.M: Podem dir que és una comunitat de comunitats. És una unió de gent que han ficat allà forçosament. Al principi arribes a un lloc on viuen 1.600 persones i a poc a poc l’has d’anar descobrint. Veus com de forma espontània han desenvolupat els seus oficis. La realitat del nostre camp dista molt de la realitat d’altres camps. El de Samos o Lesbos estan molt massificats i viuen en unes condicions higièniques horribles.
I.R: La realitat que hem viscut ve d’un procés de tres anys d’acoblament. Eleonas és un dels primers camps. El director ens va comentar que al principi era un caos i ara tot comença a funcionar i sembla una comunitat. Per exemple amb el menjar ja són autosuficients.
R.M: Allà viuen en ‘containers’. Així anomenen a les seves cases. És un nom que aquí sona malament però per fer-nos a la idea són com uns bungalows. Depenent de la mida del ‘container’ i com s’ho trampegin en l’àmbit burocràtic poden conviure fins a tres famílies. Els controla el govern i sempre tenen la sensació que hauran de rebre a una altra família i que allò no és seu.
.
RdR: Al final aquestes persones estan de passada. Quin és el seu futur?
R.M: Els refugiats volen marxar.
I.R: Coincideix que tots, si poguessin, voldrien marxar d’allà. No volen viure a Atenes o, ni tan sols, a altres ciutats europees com Barcelona o Madrid. Sembla que aquí tindrien millor vida però realment es veuen forçats a marxar del seu país i no volen estar aquí. Per això molts intenten sortir de manera il·legal o recorren a màfies per sortir. Són conscients que si a la seva terra tenen guerra, repressió o alguna dictadura no podran tornar a una vida que els ha sigut robada.
R.M: La solució ideal per aquesta gent no és anar a una altra ciutat sinó que tornin a casa seva, on han nascut i han crescut. A més es nota molt la diferència de com avancen certs conflictes. És molt diferent una persona que ve de Síria que és una guerra molt mediatitzada a una provinent de Mali o Sudan, països on els conflictes són menys mediàtics. Hi ha gent del camp que fa tres anys que hi viuen i no tenen els papers.
.
RdR: Què us ha aportat l’experiència?
I.R: Del millor que he pogut fer en la vida. És trobar-te en un context que mai has viscut i aparentment tan difícil. No pensava que em trobaria com si estigués a casa i tan a gust. Et superes a tu mateix i has de trobar el teu lloc. A més, en l’àmbit laboral m’ha dotat de dues qualitats bàsiques per ser professora: cal ser flexible i adaptar-te a les necessitats dels alumnes.
R.M: El nostre cap era un tanoca però em va dir una frase que se’m va clavar: ‘Aquesta experiència serà un contacte directe amb la vida’. Ha sigut molt transformador. Reinventar-te, descobrir recursos que pensaves que no tenies. I sobretot veure com enmig del que aparentment és la misèria de l’ésser humà es pot trobar tanta generositat. És la calidesa pròpia de l’ésser humà que en la nostra societat està adormida.
.
RdR: Sembla que no interessa que es conegui tota la realitat que es viu.
I.R: El que ens venen per les notícies no és el que es viu. Quan parles amb ells veus que molts conflictes els amaguen per interessos polítics o econòmics.
R.M: Som una societat amb relacions efímeres i saturada de conflictes i això fa que no sigui important. Crec que tots podem posar el nostre granet de sorra. Aquí a Ripollet hi ha una plataforma i famílies de refugiats. Hem de treballar perquè Catalunya sigui una terra d’acollida. No tot és fer una donació, hem de trobar-los un lloc entre nosaltres.
.
Acostar l’experiència al poble
‘Ara que hem estat allà tenim la responsabilitat de fer un treball diari. Informar-nos i fer conscients als nostres éssers més propers. Si no ho mantenim viu i fem consciència no ho farà ningú’.
La Isabel i en Raúl volen fer arribar la seva veu als més propers i el diumenge 13 a les 12h seran els ponents d’un vermut que es farà a El Local per acostar les seves vivències a veïns, familiars i amics.
.